Aclaparats per l'interminable serial del contenciós català, (creixentment invasiu, almenys en els mitjans), es fa difícil trobar un assumpte que serveixi per distreure l'atenció del públic. La passió opinativa, cada vegada més excitada i simplificadora, fa irrespirables els espais polèmics i l'intercanvi d'arguments va derivant en desqualificacions grolleres quan no en insults.

El clima em recorda el que va passar amb els referèndums sobre la reforma política i sobre la permanència a l'OTAN. En un d'ells, ara no recordo en quin, el dibuixant gallec Quesada va publicar un acudit molt oportú sobre el cansament dels votants, en què es podia veure a un home que, assegut davant del televisor, s'aixecava per protestar per la reiteració dels missatges que convidaven a anar a les urnes. «Ja votaré que sí, pesats», cridava. Ara no és exactament el mateix, la cita a les urnes no és per contestar la pregunta d'un referèndum sinó per celebrar unes eleccions autonòmiques, encara que gairebé ningú dubta que els sobiranistes faran una lectura plebiscitària dels resultats per continuar amb la matraca de la impossible independència.

Fins quan? Ja ho veurem, però mentrestant passen desapercebudes notícies com l'informe de l'Organització Meteorològica Mundial sobre el perillós increment del CO2 a l'atmosfera. I altres no menys preocupants. Com aquestes dues matances als Estats Units. A la de Las Vegas, un home blanc de 64 anys d'edat va matar amb trets d'arma automàtica a 60 persones i va causar ferides a 500. I a la de Texas, dins d'una església baptista, un altre home blanc va matar a 27 persones i ferir 27. De no ser pel contenciós català l'atenció dels mitjans estaria centrada en aquests dos successos i sentiríem, o llegiríem, els coneguts comentaris sobre la violència als EUA i sobre la inconseqüència d'autoritzar la venda d'armes sense pràcticament més restriccions ni cauteles. Amb tot i això, no deixa de ser significatiu que la notícia de matances a trets al país més poderós del món, es banalitzi tant en els mitjans com les matances perpetrades a l'Afganistan, a l'Iraq oa Síria.

I sobretot que ja no escandalitzin tant. En un temps d'excés de novetats informatives, unes tapen la vigència de les altres a velocitat de vertigen i la memòria de l'audiència s'esgota amb l'últim telenotícies. Si no fos pel monotema -insisteixo- aquest inici de la tardor ens hagués servit per centrar la nostra atenció en les conclusions del XIX Congrés del Partit Comunista Xinès, que està molt orgullós que uns altres 60 milions de conciutadans hagin sortit de la pobresa en els últims cinc anys gràcies a una planificada política de socialisme de mercat.

I ens hagués servit també per aturar-nos en la lectura d'algun dels molts llibres que s'han publicat coincidint amb el centenari de la Revolució Soviètica; en la desclassificació dels documents de la CIA sobre l'assassinat de John F. Kennedy, que no han fet sinó incrementar les sospites d'una conspiració més àmplia en el magnicidi; o, posats a degustar assumptes tenebrosos, en la detenció del famós comissari Villarejo, un reeixit empresari de la informació més compromesa.