A propòsit de la fugida a Bèlgica del senyor Puigdemont i de quatre exconsellers del seu Govern, alguns observadors coincideixen a afirmar que la destinació està molt ben triada per al seu propòsit de dilatar en el temps el seu lliurament a les autoritats espanyoles. Per raons històriques (Bèlgica va ser en el passat un domini espanyol i encara subsisteixen en la memòria popular episodis d'especial crueltat que van donar lloc a la famosa «llegenda negra») i per raons d'oportunitat política (la població flamenca simpatitza amb les pulsions separatistes d'una part dels catalans).

A més d'això, encara és recent a les hemeroteques el rastre de les polèmiques que hi va haver entre la justícia espanyola i la belga a propòsit del lliurament de militants d'ETA sota el sofisticat argument que no es donaven en més d'un cas les condicions necessàries per tenir un judici just. Tot això, al costat de certes declaracions de polítics belgues i de certs comentaris a la premsa, en els quals es va arribar a comparar Rajoy amb Franco, ens porten a especular amb la possibilitat que l'assumpte s'emboliqui en els tribunals i l'acatament de l'ordre europea de crida i cerca contra els cinc fugats es demori més del compte. Amb la complicació afegida que alguns d'ells, sinó tots, puguin presentar-se com a candidats a les eleccions autonòmiques que va convocar Rajoy en aplicació de l'article 151. En fi, un embolic monumental.

Però mentre això arriba podríem entretenir l'espera recordant algun dels episodis més sonats de les successives reclamacions de lliurament de delinqüents que hi va haver en el passat entre les autoritats espanyoles i belgues. Per exemple, la del dirigent belga Leon Degrelle, que va ascendir a general de les SS i va ser condecorat per Adolf Hitler amb les màximes distincions del règim nazi. Un Hitler, per cert, que l'admirava tant que va arribar a dir-li en públic que «si tingués un fill m'agradaria que fos com vostè».

Quan la derrota militar dels nazis va ser imminent, Degrelle, que era al front noruec, va agafar un avió bimotor i, fugint dels enemics, va prendre rumb cap a territori espanyol, on va poder aterrar malament a la platja de la Concha de Sant Sebastià quan estava a punt d'esgotar-se el combustible. De resultes de les ferides sofertes en aquesta maniobra d'emergència va estar 18 mesos en un hospital i a partir d'aquí es perd aparentment la seva pista (almenys això és el que argumenta el Govern de la dictadura quan el reclama la justícia belga, que l'havia condemnat a mort en rebel·lia).

No obstant això, se sap oficiosament que va ser a Madrid i després en el poblet de pescadors de La Carihuela, a prop de Màlaga, sota la protecció del dirigent falangista Girón de Velasco, que era llavors un dels personatges més influents del règim.

Passat el temps la seva presència a Espanya no va ser un secret per a ningú i fins i tot va escriure un llibre, Almas ardiendo (de tètric títol tractant-se d'un conspicu nazi) que va ser prologat pel doctor Marañón.

Espanya, durant el franquisme, va ser refugi segur per a exnazis. Entre d'altres, Otto Skorzeny, al qual jo recordo visitant el búnquer de la División Azul a Oviedo.