segons una versió dels fets que està circulant aquests dies -a través d'una crònica d' Enric Juliana-, el passat 26 d'octubre, dijous fatídic, Carles Puigdemont tenia decidit convocar eleccions i ajornar per temps indefinit la proclamació de la República Catalana. Fins i tot tenia redactada la declaració que anava a llegir en públic. I més encara, fins i tot havia consultat la declaració amb algunes de les persones que li havien aconsellat prendre aquesta decisió. Per anar preparant el terreny, va filtrar la seva decisió a la premsa, que va anunciar la convocatòria imminent d'eleccions per evitar l'aplicació de l'article 155 i la supressió de les institucions autonòmiques. És a dir, que avui fa dues setmanes, Puigdemont havia triat l'opció legal que hauria evitat tot el que ara ha passat: l'empresonament de mig Govern i la fugida a Brussel·les de l'altra meitat, amb el mateix Puigdemont al capdavant.

Al migdia, quan faltava una hora perquè el president comparegués en públic, el seu mòbil va començar a rebre tuits. Eren polítics, periodistes, intel·lectuals, gent que coneixia i que d'una manera o altra l'havia assessorat en aquests últims temps. Com que ja s'havia difós la filtració de la convocatòria d'eleccions, els tuits eren incendiaris: acusaven Puigdemont de traïdor, de covard, de venut, en una paraula, de «botifler» (aquest curiós vocable que reuneix tots els insults possibles en la vasta història de la humanitat i que sembla contenir el verí d'una serp de cascavell). Puigdemont va començar a posar-se nerviós. Els insults i els comentaris ofensius es refermaven. I quan va arribar l'hora de comparèixer davant la premsa, Puigdemont es va fer enrere. Va renegar de la decisió que tenia pensada i al final va renunciar a convocar eleccions. A la tarda, al Parlament, en una cerimònia que tenia molt més de funeral que de celebració joiosa de la llibertat per fi aconseguida després de la llarga nit de l'opressió i de la tirania, Puigdemont va proclamar la nova República Catalana.

Ara ja coneixem el resultat de tot allò. Junqueras i set exconsellers són a la presó; Puigdemont, fugit a Bèlgica amb altres quatre exconsellers, té una ordre de detenció i de moment està en llibertat condicional. En canvi, els tuiters del seu cercle que el van insultar i el van amenaçar segueixen tots a casa seva, igual d'excitats i vomitant la mateixa quantitat de bilis que aquell dijous. Suposo que el responsable principal de tot això és el mateix Puigdemont, que aquell dijous hauria d'haver demostrat una grandesa humana que no posseïa. Si un se sent cridat a proclamar la independència de la seva pàtria, costi el que costi i sacrificant tot el que hagi de sacrificar -empreses, bancs, llocs de treball-, aquesta persona hauria de comptar amb el suficient autocontrol com per no fer cas als insults i fer el que tenia pensat. Si això va passar en aquestes circumstàncies, imaginem Puigdemont -o qualsevol altre polític de similar rang- enfrontant-se a un atemptat terrorista a gran escala o a una fallida en cadena de tots els bancs del seu país. Què faria en aquests casos? ¿Ficar-se en un búnquer antinuclear? ¿Amagar-se en un armari? ¿Cridar demanant auxili des del balcó? Se suposa que un polític amb aquestes responsabilitats hauria de ser capaç d'enfrontar-se a tots aquests esdeveniments amb un mínim de fredor i de seny, però Puigdemont no va demostrar tenir-la. Potser no seria l'únic.

De fet, em pregunto quants polítics actuals sabrien comportar-se amb fermesa davant d'una amenaça de grans proporcions. Molt pocs, segur, o potser cap. Vivim en un món tan segur que no estem preparats per enfrontar-nos amb les contingències més alarmants. I si un polític no és capaç de desentendre's d'uns quants tuits, just quan s'està jugant passar-se trenta anys a la presó, és que aquesta persona no hauria d'haver ocupat mai un càrrec tan important. Ara bé, no crec que Puigdemont sigui l'únic polític que hauria acabat fent una cosa així. Estem acostumats a una vida en què amb prou feines se'ns han plantejat reptes -reptes de veritat, aclareixo-, i per això mateix no ens hem preparat per superar proves que ens exigeixin tremp i seny i caràcter.

Aquesta és la realitat. Hem desterrat tots els rituals d'iniciació i totes les situacions que ens exigien sacrifici i resistència. I en comptes d'això, ens hem criat en un medi cada cop més sobreprotector -a l'escola, a la família-, cosa que ens ha impedit aprendre a enfrontar-nos amb els problemes reals. Quan no volem acceptar una opinió o un fet que no ens agraden, correm a cridar que ens sentim ofesos i disgustats. El victimisme i la irresponsabilitat s'expandeixen cada dia. I ningú sembla voler enfrontar-se als reptes més importants que ens planteja la vida. Per ser una persona que ha viscut tota la seva vida oprimit i trepitjat per una tirania intolerable, l'honorable Puigdemont ha demostrat molt poca resistència a l'hora de la veritat.