Valors de la tardor

09.11.2017 | 01:18

Els boletaires de debò,els que han après l'ús civilitzat del bosc, han realitzat a Catalunya una aportació cultural de gran valor, que a molts altres països ha passat per alt. Històricament els bolets han obert horitzons –i també paladars– a unes branques del coneixement i del costumari que poden constituir una sòlida economia. El vocabulari s'enriqueix, també, quan d'aquesta terra humida en neix un bon cistell de nomenclatura, com un amaniment del diccionari : l'apagallums, per exemple, es diu també maneta, paraigua, pota d'ase, paloma i cogonella. Tot un patrimoni de cultura, xop de naturalitat.

Fa més de cent anys el llibre La cuinera catalana ja explicava plats amb bolets. Ja més científicament, Joaquim Codina i Viñas (1868-1934) va estudiar i publicar les recerques referents als bolets a partir del seu entorn més proper, la Cellera de Ter; va organitzar les primeres exposicions de bolets que es varen fer a Catalunya, recollint el sentiment d'una afició creixent que necessitava informació precisa. Codina, acompanyat de Font i Quer, són els autors del llibre Introducció a l'estudi dels macromicets de Catalunya, considerada obra fonamental en la matèria, una autèntica avançada dintre la cultura europea sobre bolets,obra que representava un posar ordre a la terminologia botànica catalana. Posteriorment, ja l'any 1937 (curiosament, ja en plena Guerra Civil Espanyola) es publiquen les conclusions d'un pla de l'Institut Botànic de Barcelona, dedicat al conreu de l'afició boletaire. Hi ha, doncs, unes bases sòlides que han fet anar desenvolupant la cultura del bolet, que es mereix tot un elogi del seu valor social; és el que va deixar escrit Josep M.Ballarín quan era al Berguedà, comarca boletaire per excel·lència: «Els boletaires viuen el goig de jugar i fer festa, hi ha boletaire que torna de caçar bolets amb la cistella fins al curull i no en menja cap, tampoc no se'ls ven, els dona, li plau d'atrapar-los com flors d'aram, li plau de caminar boscos amunt, boscos avall, cercant el petit do de la natura.»

Sentim a dir que aquest any 2017 no hi haurà bolets, o n'hi haurà tant pocs que no n'hi haurà per tothom. El taulell de la tardor podrà ser escàs, com a conseqüència de la revoltada meteorologia. Però aquests mesos, que han de ser fidels al cicle dels aparadors dels colors naturals, amb els seus canvis, despullaments d'arbres, panoràmiques de celatges decadents, s'estan acostant. Les faldes del Puigsacalm, les fagedes de Santa Fe del Montseny, els racons del Collsacabra, aquelles rieres humils i properes, tots els entorns que cadascú coneix íntimament com un lloc preferit, tota la natura prepara el seu punt i seguit amb el regal d'uns silencis que sempre convenen per a una superficial desconexió o,qui sap,una contemplació ben interioritzada.

La tardor pot ser, per exemple,el moment de pujar a Rupit, buscar el camí de la casa Corriol, on Josep Pla va escriure o inspirar-se-hi per fer el llibre Un senyor de Barcelona i va deixar a l'últim capítol una peça literària de gran referència sempre que es vol renovar l'estimació envers el paisatge natural que tenim al nostre abast. Josep Pla sent des de Corriol «com una combustió lenta de colors torrats, rogencs,argilosos, morens,que oscil·len entre el vinagre espès i rubor de galta, entre la taca sanguinolenta i el desmai dels ocres.»

Hem començat amb la memòria i la suculència d'una rovellons i pinetells i hem acabat enfilats a les coloraines de la tardor. Prosa i poesia,ja inseparables, com una imatge de la mateixa natura que ens acull.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema