El passat 31 d'octubre es van complir cinc segles d'un esdeveniment que va canviar el curs de la humanitat. Les 95 tesis, amb què l'agustí alemany Martí Luter desafiava l'autoritat del Papa, donaven inici a la Reforma protestant i al primer gran cisma de l'Església a Occident. Conta la tradició que, abans d'enviar-les per carta a l'arquebisbe de Magúncia, Luter va optar per clavar aquestes dues pàgines a les portes del palau de Wittenberg i, encara que resulta probable que no succeís així, la veritat és que el text molt aviat va ser conegut a tot Europa gràcies a la impremta i al nou clima cultural que es respirava al continent. De fet, amb aquell gest impetuós començava una reforma que tallaria en dos el vell món catòlic, fracturant també el marc intel·lectual que havia dotat Europa d'una espiritualitat homogènia. En alguna ocasió he escrit que no és del tot aventurat sostenir que la pluralitat característica del nostre temps hauria resultat impossible sense el ferment previ de la Reforma, que va privatitzar la fe -i, per tant, va obrir un espai nou a la consciència individual-, sedimentar la secularització social i accentuar les diferències nacionals, no sempre ni de bon tros de forma pacífica. Com a lector de sant Agustí, Luter va radicalitzar un dels signes més característics del cristianisme, que no és la desesperança encara que sí el pessimisme davant la Història i les seves servituds. Per a un dels seus millors exegetes espanyols, l'escriptor avilès José Jiménez Lozano, el monjo alemany era un creient que descreia de tot poder humà, ja fos papal, ideològic o polític. En aquest sentit, va actuar com un iconoclasta entestat a enderrocar els ídols. La nova religió va impulsar les traduccions vernacles de la Bíblia i l'alfabetització massiva del poble, permetent així una profunda transformació de la textura moral en els diferents països. D'aquesta manera, el saber va deixar de constituir el monopoli d'un estament determinat per convertir-se en un privilegi a l'abast de tothom. Una altra de les seves conseqüències va ser el desenvolupament de les anomenades virtuts burgeses -l'ordre, el respecte a la paraula donada, la laboriositat i l'estalvi-, que facilitarien l'enlairament de les economies del nord europeu. Per descomptat, el cultiu de la intimitat va privar l'art europeu d'algunes tonalitats -les més teatrals, per exemple- però, a canvi, va possibilitar cims com la música de Johann Sebastian Bach o la continguda elegància de la civilització burgesa. Sense Luter i la seva reforma, segurament el capitalisme no s'hauria desenvolupat tan ràpid.
La pregunta per una Espanya luterana no s'allunya tant del que hauria suposat una victòria de la Il·lustració al nostre país. Per començar, l'alfabetització hauria arribat molt abans -uns quants segles, si més no- amb les conseqüències previsibles sobre les nostres llibertats. Les aliances internacionals haurien modificat també el seu rumb: Països Baixos i el Regne Unit, en lloc de França. La direcció del flux de la cultura també hauria estat diferent i la societat, en general, molt més permeable a les noves idees. La revolució industrial hauria arribat abans i el gruix de la burgesia hauria donat un altre to moral al país. Seria Espanya un lloc millor? Es tracta, en tot cas, d'una pregunta una mica ociosa.
Al llarg de la història, les nacions s'enfronten a dilemes fonamentals que defineixen no només el seu present sinó també el seu futur. I mai coneixerem per avançat quina és la resposta adequada a cada un dels problemes que afrontem. Però si alguna cosa ens ensenya el pas del temps és que el cultiu de la llibertat resulta preferible al monopoli de la veritat i que les societats més robustes són aquelles que renuncien a tancar-se en la seva pròpia identitat, procurant integrar les diferències i obrir-se a l'exterior. I que després de la civilització hi ha una sèrie de virtuts que amb prou feines han canviat amb el pas dels segles. I que, en definitiva, res ha fet més per alliberar les persones de les seves servituds que la lectura. Sense l'amor als llibres és difícil que un poble avanci realment. I aquesta lliçó, que la devem en primer lloc als jueus i segles més tard als luterans, hauria de ressonar com una obligació per a tots els pobles.
