Ús del català
arnau palou I vicens girona
Quan els parlamentaris catalans van al Congrés dels Diputats no poden fer servir la seva llengua, perquè està prohibit, tot i ser al seu país i ser el català una de les llengües oficials d´una part de l´Estat. Quan els eurodiputats catalans van al Parlament europeu no poden expressar-se en català, tot i ser una llengua europea parlada per més de 7 milions de persones, moltes més que d´altres llengües que sí es poden utilitzar.
Per si tot això no fos prou contradictori o mostrés un menyspreu prou evident vers la nostra llengua ara, amb l´arribada dels autoanomenats nous dirigents de totes les conselleries del govern de la Generalitat (ningú els ha votat) resulta que el que primer han fet és ordenar que tots els informes s´han d´efectuar en castellà per facilitar així la supervisió des de Madrid. Ara haurem de reivindicar l´ús del català en les institucions i escoles... de Catalunya!
Defensar l´ús del català a Catalunya com a fet normal. Aquí hem arribat, o més ben dit, aquí hem retornat. De veritat que encara hi ha gent que no veu una clara recentralització, o una regressió a èpoques poc desitjades?
Votants del PSC, reaccioneu d´una vegada si us plau, donar suport a totes aquestes ingerències no havia estat mai part de la vostra ideologia.
Matrimoni independent
Esteve Comas Vila VILOBÍ D´ONYAR
Hi havia una vegada, un noi que es diu ERC que tenia una xicota que es diu Independència. Un dia, a la feina, ERC va conèixer un company que es deia CiU, van fer el que els castellans en diuen «buenas migas», pero ERC no se´n fiava del tot d´en CiU, perquè veia que li flirtejava massa la xicota.
Un dia CiU es va esplaiar, i li va confessar que estava enamorat d´Independència, i li va proposar compartir-la.
ERC li va dir que si, i van formar una família, (els JxSí). Era una família modèlica, típica catalana, molt coneguda arreu del territori.
CiU va patir una crisi d´identitat de tal magnitud, que va decidir canviar-se fins i tot el nom, i es va posar PDeCAT.
ERC notava que PDeCAT, no era el CiU d´anys enrere, notava que ja no compartia a la Independència com abans, i que la flama s´apagava.
ERC va fer un pas al costat, i PDeCAT un endavant, i van demanar als amics i veïns del territori, si volien que continuessin compartint la xicota.
Tothom estava enamorat d´ella, i tothom la volia, però no com sol passar sempre, el més dolent de la colla s´emporta sempre a la més guapa, i que cadascú esculli al seu dolent.
Ara, això sí, el dolent que se l´emporti, que assumeixi totes les conseqüències.
La senyera dels nostres pares
Xavier Serra Besalú girona
Soc conscient que les persones amb seny tenim sentiments constructius. Volem el bé comú.
Del que també estic segur és que hi ha altres persones que només odien i menyspreen, tant de bo no ens passi mai.
Fins a la proclamació de la República catalana, seguint els passos del programa electoral dels partits que lideren el nostre Parlament i que donen suport al nostre Govern, s´han fet força passos. L´estelada ha estat un símbol d´aquest anhel de llibertat.
Estan les coses com ara estan -repressió judicial i policial inimaginables en un sistema democràtic, mentides difoses en l´àmbit estatal contra la nostra dignitat, tancament d´institucions i control de persones i webs, etc.- reivindico que la «senyera», sí la nostra bandera, sigui el gran símbol de tot el país. Per sobre de concrecions ideològiques i models de societat.
La senyera dona pau.
Tenim tres símbols -deixant de banda la rosa i el llibre de Sant Jordi-: (a) la senyera, (b) l´himne d´Els segadors i la (c) Diada nacional de l´11 de setembre. La nostra (d) Generalitat -que ve del 1359 i és molt més antiga que els Estats moderns- els celebra.
Són valors i ideals dels nostres pares i per als nostres fills: no hi ha partit polític o jutge que els pugui destruir.
De cara al 21-D, la senyera -les nostres quatre barres, la de sempre-, la de la pàtria, és el que volem com a ensenya: la de gent que s´estimi el país, que no el vulgui devastat.
