La gran estafa

11.11.2017 | 02:40

Carme Forcadell i altres membres de la Mesa del Parlament de Catalunya han declarat al magistrat-jutge del Tribunal Suprem que instrueix la querella criminal presentada per la Fiscalia de l'Estat que això de la proclamació de la República Catalana fou «un acte simbòlic sense repercussió jurídica» i que «acaten» tot el contingut relatiu a l'article 155 CE aprovat pel Senat. En conseqüència, això del processus i de la posterior constitució de Catalunya en una república ha estat una gran estafa.

A qui s'ha estafat? En la part més important per nombrosa, la bona gent que es va creure l'intel·lectualment indigent Artur Mas -«un mort vivent que camina com un zombi des de les eleccions de 2012», segons en Lluís Bassets, director adjunt de El País,- quan, disfressat de Charlton Heston en el paper de Moisès, va enterrar l'autonomisme i ens va noliejar a tots, també als que no el vàrem votar, cap a una Ítaca que era el paradís a la terra. La majoria de votants de l'antiga Convergència, que havia bastit una Catalunya amb més poder polític que mai en tota la seva complexa (i a voltes, hilarant) història, se'l varen creure i varen fer «el pas» que els va demanar. Molts d'ells, ara, recorden allò de Roma i els empenedits.

A qui més s'ha estafat?. Doncs als mateixos independentistes, als de tota la vida, que, refugiats a ERC, prou feina tenien per aixecar el cap i donar senyals de vida. O als fills dels convergents que, havent-ho rebut tot a cost zero, es varen afiliar a l'històric partit per creure en els seus postulats o bé per allò que els fills tendeixen a ser més que els pares, gairebé sempre. També en catalanisme o en nacionalisme. I als de la CUP, els més coherents de tots respecte del seu objectiu de portar la revolució encara que no sàpiguen quina, en ser, la majoria d'ells, fills «de papà». Ser independentista i republicà és un dret inalienable.

El que sobta és que, essent la proclamació de la República Catalana un «acte simbòlic», segons l'escridassaire activista de la Forcadell, i, per tant, sense repercussió negativa pel que fa a la Constitució, l'Estatut d'Autonomia i la resta de lleis suposadament infringides en grau màxim, els membres cessats del govern de la Generalitat siguin, uns, a Brussel·les i, la resta, a la presó en règim preventiu. Sobta tant que, pel que es dedueix, en el bloc de Junts pel Sí, ara en dissolució, uns varen entendre una cosa i la resta la contrària en el moment de votar la proposta de resolució que la presidenta del Parlament va llegir abans. Un fet que tant faria les delícies del surrealista d'en Salvador Dalí com de l' àcidament divertit Groucho Marx, si nos fos perquè delata en mans de quina gent hem estat des de fa cinc anys com a mínim. Uns incompetents i uns mentiders.

Mentre tot això passa en la novament «epilèptica Catalunya», en versió d'en Gaziel, un home acompanya l'empresari gironí Josep Maria Matamala, en Jami, per la humida i sempre ennuvolada Brussel·les. El que surt a les televisions al costat d'en Jami és l'antic president de la Generalitat, en Carles Puigdemont. Coneixent-los, hauria pagat per ser el tercer en discòrdia. M'ho hauria passat pipa, atès que sempre em vaig divertir quan es posaven a somiar truites sense disposar d'ous i anaven perdent la noció de la realitat a mesura que l'anaven substituint per la virtual del seu molt característic imaginari.

En Puigfugit, en versió del meu amic Josep M. Cortés, periodista barceloní, no és d'aquells que fan bitlles, com alguns diuen dels bojos, però sí és el principal a creure's que allò que va proclamar i votar el Parlament va ser la constitució de la República Catalana.

Doncs no; fou un acte simbòlic sense efectes legals, un divertiment propi de nens entremaliats, li diu ara la seva amiga Forcadell des de la seu del Tribunal Suprem, mentre abraça l'article 150 CE que la va cessar. «President, posi les urnes», va dir l'any 2012, i en Mariano Rajoy, que és lent però implacable, li ha fet cas. Tindrem eleccions el 21-D. Però compte, que en Puigfugit i en Jami segueixen rumiant. Si jo fos del PDeCAT, tremolaria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema