Home supersònic

Aquesta nit m'ho passaré d'allò més bé (ehem, de puta mare). Em sento viu. El món funciona a l'inrevés (Catalunya, més). Floto en l'èxtasi, així que ara no em pareu. Soc un cohet en direcció a Mart, rumb a la col·lisió (com l' Artur Mas abans). Sóc un satèl·lit, estic fora de control (com en Puigdemont). Sóc una màquina sexual preparada per recarregar-me (com en Nacho Vidal?). Ups... Ho confesso: fins aquí aquest text és un plagi barroer de la lletra de l'himne Don't stop me now, de Queen. Ni soc un cohet, ni un satèl·lit, ni tinc previst passar-m'ho de conya aquesta nit (tot i que no descarto res). Soc només un periodista que es va convertir en assessor del PSC i que ha tornat a fer (o que almenys ho intenta) de periodista. Des que vaig posar els peus al carrer Nicaragua de Barcelona, on abans els socialistes tenien la sala de màquines, no m'he despenjat de l'esquena la llufa de sociata. Comprensible, en el món dels hashtags. No he tingut, ni tinc, ni tindré carnet; ni de sociata ni de cap altra cosa que faci olor de partit polític. Però soc, sobretot perquè me'n fan, sociata. I és clar, cada vegada el PSC en fa una: «què els socialistes?». Resposta: un somriure més aviat fals i cara de circumstàncies. I ara va en Miquel Iceta i fitxa democratacristians (uuuh!!!) per a les eleccions que mig país no vol però en les quals es presentaran tots. «Quèèè... els socialistes?». I vinga a somriure, que la vida (del sociata per aclamació) és dura. L'OPA als vestigis de la democràcia cristiana és una operació difícil d'entendre que només sortirà mig bé si el PSC guanya vots i escons el 21-D, però benvinguda si ens depara algun final de míting electoral amb l'Iceta ballant al costat d'en Ramon Espadaler i cantant (en anglès, com Freddie Mercury): «em diuen Mr. Fahrenheit. Viatjo a la velocitat de la llum. Vull fer de tu un home supersònic». Uuuh!!! Yeaaah!!