Deia la sociòloga canadenca Naomi Klein, en un entrevista que li va fer Xavier Grasset, que si el Canadà hagués detingut el govern del Quebec, el Canadà s'hauria trencat. No ho hauria entès ningú. Aquí, en canvi, no només no es trenca Espanya, encara es cohesiona. El Govern català va cometre un error: va confiar que Rajoy s'asseuria a negociar i va creure que els drets fonamentals no es vulnerarien. Gran error, perquè Rajoy no és un animal polític, és un registrador de la propietat, no és l' Aznar que es va asseure a negociar fins i tot amb ETA. I Espanya no és tampoc el Canadà. És un estat on s'han arribat a empresonar titellaires. On es combat la dissidència. On hi ha por.

Dit això, em sorprèn la facilitat amb què polítics i periodistes catalans neguen la condició de presos polítics als dirigents de l'ANC i Òmnium i als consellers escollits a les urnes. Persones que hi han treballat, que es coneixen de fa anys. Gent que els ha entrevistat. Sabent que s'han vulnerat drets i que judicialitzar la política és negar-la. Sorprèn tant d'interès a fer una Espanya pitjor. Persones que saben que la Generalitat ha demanat diàleg des de molt abans que la idea de la independència comencés a baixar dels llimbs dels impossibles. Des dels 23 punts mínims del president Mas fins al referèndum pactat. Sabent que només han posat urnes.

The Times titulava el seu editorial: «Els presos de Rajoy». Rajoy ha de defensar la unitat d'Espanya amb arguments. No ho dic jo. Ho diu, també, The Times. Si no en troba, d'arguments, que negociï, perquè per més multes que posi, no se'n sortirà. Ara entrem en una nova fase. Els CDR són una realitat i han organitzat una aturada de país. Això de les revoltes va per fases. Seguim.