L independentisme ha fet crosta i l´unionisme s´ha despertat de la migdiada que va encetar l´any 1978. El catalanisme s´ha estès com una taca d´oli, tantes vegades a partir del plany. L´espanyolisme ha desenterrat estètiques d´aire imperial -en un extrem nazis. I si a l´inici el procés ens va presentar aliances singulars entre partits, ara el constitucionalisme ens promet parelles de ball d´una sordidesa política extraordinària.
El procés també ha posat a prova la capacitat analítica d´una munió de periodistes, politòlegs, tertulians i escorniflaires. D´aquí la quantitat de lletra i opinió. Hem vist periodistes moderats que s´incendiaven i viceversa, i canvis apressats de jaqueta, malabarismes grotescos -i abaixades de pantalons memorables. Tot plegat ben normal, quan els esdeveniments sembla que ens passin per sobre. El procés ha obligat gairebé tothom a posicionar-se, i és probable que aquesta sigui una de les seves majors virtuts.
A nivell de la gent, tanmateix, estar informat i mantenir el cap fred feia temps que no era tan difícil. Com que la majoria de columnes i altres espais informatius s´han tornat monocolors, el risc d´embafar-se també ha crescut. M´imagino que vostès hi ha dies que n´estan tips i cuits, del procés, els en parli un devot o els en parli un contrari. I m´imagino que de tard en tard agraeixen les mirades equidistants.
L´equidistància analítica sempre ha estat un sant de la meva devoció. Com als bons llibres d´història, té mèrit, la presentació ordenada dels fets amb una certa fredor. Perquè respecta la intel·ligència del lector, i perquè el rigor informatiu serà equidistant o no serà rigor. Però d´una manera ben curiosa, el procés ha fet aflorar una nova faceta del vell analista ponderat. Ha donat lloc a l´equidistant glamurós.
Mirin, provaré de fer-los-en el retrat robot, d´aquest espècimen. L´equidistant glamurós va materialitzar-se amb la idea fixa que el procés era una pantomima de la burgesia i de les famílies dretanes a Catalunya -a remolc de la cort estrafeta de Madrid. Situat en una òrbita vital esquerranosa i bohèmia, sol ser un cinquantí nat a la perifèria barcelonina. Enemic dels grans relats llevat del seu, és capaç de citar El Jueves al mateix temps que Focault, tan aviat oneja l´orgull de barriada com ens explica que acaba de tornar de viure un temps a Nova York, i fins fa poc treballava de criticar i riure´s de qualsevol forma de govern, fos estatal, fos autonòmica. Tampoc no és estrany que brandi la flaca per les lluites socials d´aquí d´allà, on ell sempre se situa al costat dels oprimits. I ara com ara, perquè pensa que el procés a ell no el farà canviar, excel·leix en l´art de la burla, quan ens en parla. Dos milions llargs de persones (veïnes seves) que poc o molt s´estan deixant la pell per tenir una república no són prou gent per arrencar-li cap article, ja no laudatori, sinó ni tan sols a títol documental rigorós. I per molt que la realitat li desmenteixi cada dia, si cal morirà amb les botes posades, l´equidistant glamurós, defensant que tot això tan sols és una gran enganyifa.
