Va trigar a arribar la declaració de suport de l´Estat d´Israel a la causa de la unitat d´Espanya. El Govern de Rajoy ja havia rebut la solidaritat d´una Unió Europea temorosa de l´extensió descontrolada dels independentismes regionals. I també la dels Estats Units que té a Rota i Morón dues bases militars d´una importància estratègica fonamental.

La postura de Washington no admetia equívocs i va quedar molt clara a partir d´una declaració del Departament d´Estat. «Catalunya és part integral d´Espanya i els Estats Units dona suport a les mesures adoptades pel Govern constitucional espanyol per mantenir Espanya forta i unida».

Sorprenia, per tant, que dos països (Estats Units i Israel) que coincideixen al cent per cent en gairebé tots els assumptes de política internacional, no fossin unànimes en aquesta ocasió. I més encara quan estava prevista la visita oficial a Espanya del president d´Israel, Reuven Rivlin, cosa que podria provocar alguna incomoditat.

Sobretot si s´arribés a insinuar en els mitjans que la manca de suport a la posició espanyola tingués alguna cosa a veure amb una implícita simpatia israeliana a l´independentisme català. Afortunadament, les gestions del govern de Rajoy van donar el seu fruit i el mateix president Rivlin es va avenir a reconèixer davant les Corts que «Espanya és una única entitat estatal sobirana».

Una declaració que tampoc aclareix res perquè Espanya, fins i tot sense Catalunya, no deixaria d´existir encara que la mutilació del territori resultés particularment dolorosa des del punt de vista cultural, polític, econòmic i demogràfic.

La veritat és que les relacions entre l´Estat d´Israel (independent des del 14 de maig de 1947) i el Regne d´Espanya no van ser plenes ni pacífiques durant un llarg període de temps. El govern de la dictadura franquista mai va reconèixer oficialment l´existència d´Israel i va mantenir com a eix de la seva política diplomàtica per a l´Orient Mitjà el que es va anomenar «tradicional amistat amb els països àrabs».

Una línia de conducta que no va variar en els inicis de l´etapa democràtica ja que Adolfo Suárez ni va reconèixer l´Estat d´Israel, ni va entrar a l´OTAN, un atreviment que li va acabar costant la dimissió davant la pressió insuportable dels anomenats poders fàctics.

I es va haver d´esperar a l´accés dels socialistes al govern perquè Felipe González, el 17 de gener de 1986, establís relacions diplomàtiques plenes amb l´Estat hebreu. A partir d´aquest moment, els afalacs del Govern de Madrid cap al de Tel Aviv es succeeixen i culminen amb la Llei 12/2015 de 24 de juny per la qual es concedeix la nacionalitat espanyola als membres de la comunitat sefardita, un privilegi que molts van voler interpretar com una reparació per l´expulsió d´Espanya de la comunitat jueva en temps dels Reis Catòlics.

Un clima de distensió que va ser molt ben aprofitat pels nacionalistes catalans per establir estretes relacions amb Israel, país al qual consideren com l´exemple perfecte d´autodeterminació reeixida i, com va dir Artur Mas, el millor «company de viatge» cap a la independència.

Hi ha una llarga relació de simpatia cap a Israel des de Catalunya. El 1957, Josep Pla va escriure un llibre sobre Israel en el qual ressalta la influència de l´aigua i de la llengua pròpia en la construcció d´una nació. Interessant relectura.