Rebel·lió, sedició i Dret Constitucional

13.11.2017 | 06:30

Per molt que alguns s´entestin a presentar els fets esdevinguts a Catalunya com una visió romàntica d´una revolució popular impulsada per la lliure voluntat ciutadana i inspirada en els principis democràtics més purs enfront d´un poder opressor, la veritat és que aquest intent de manipulació i tergiversació injusta del llenguatge no se sosté. Ans al contrari, la ruptura i el trencament de la legalitat ideada i executada pel Govern català i per una part del seu Parlament, i encoratjada i empesa per centenars de milers de persones, suposa en realitat un atac a un sistema que sí que és democràtic, que sí que consagra drets i llibertats i que sí que es basa en els valors constitucionalistes més arrelats i consolidats. Sobre la base de referèndums fraudulents, de legitimitats mutades i de clamoroses il·legalitats, l´independentisme ha pretès teoritzar sobre les bondats d´un procés, enganyant només els que volien deixar-se enganyar amb una suposada empara internacional als seus propòsits i amb la pulcritud dels mitjans utilitzats per aconseguir-los.
Com a reacció, la Fiscalia General de l´Estat va presentar fa uns dies dues querelles contra el ja expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, contra tots els membres del Govern igualment cessats i contra els membres de la Mesa del Parlament que van permetre la votació de l´anomenada «Declaració Unilateral d´Independència». Totes dues van ser admeses a tràmit. Una pel Tribunal Suprem (la dels membres de la Mesa de la Cambra legislativa autonòmica) i una altra per l´Audiència Nacional (la dels consellers del Govern català), arribant, en aquest últim cas, a decretar-se la presó incondicional per a Oriol Junqueras i set exconsellers. A més, la Fiscalia va sol·licitar una ordre de recerca i detenció contra Carles Puigdemont i els altres integrants del seu gabinet que no van acudir a declarar el passat dijous dos de novembre, la qual va ser emesa per la jutge Lamela.
La primera mesura cautelar (d´ingrés a la presó) es justifica en la resolució judicial per l´alta probabilitat de fugida, la possibilitat que alterin o destrueixin proves i, fins i tot, de manera que en l´acte es denomina «alt risc de reiteració delictiva». La segona (de recerca i detenció) és una conseqüència normal i lògica davant el fet que alguns investigats hagin decidit voluntàriament no acudir a la crida de la Justícia.
El delicte principal de què se´ls acusa és el de rebel·lió, establert en l´article 472 del Codi Penal i que castiga els que «s´alcin violentament i públicament» amb l´objectiu de «derogar, suspendre o modificar totalment o parcialment la Constitució» o «declarar la independència d´una part del territori nacional». El bé jurídic protegit és l´«ordre o ordenament constitucional democràtic», que es pretén trencar per la via dels fets consumats i sense acudir a les vies procedimentals legítimes per a la seva modificació.
Els fets estan marcats per dos elements que configuren el tipus penal. El primer, que l´alçament ha de ser «violent». El segon, que ha de ser «públic». Arribats a aquest punt, convé diferenciar el delicte de rebel·lió del de sedició. Podria semblar que són idèntics però, des d´un punt de vista teòric, presenten matisos que els diferencien. A la sedició es castiga l´alçament públic i tumultuari. Per això, el criteri que a primera vista serveix per a la seva distinció és la violència. Atès que tots dos alçaments són qualificats per la llei de «públics», la seva línia divisòria vindria marcada pel fet que el rebel és «violent» i el sediciós és «tumultuari». Aquesta interpretació literal, però, no està exempta de complicacions. Resulta difícil d´imaginar un alçament públic i tumultuari que persegueixi trencar l´ordre constitucional (sedició) però que, malgrat això, s´executi sense cap violència. Així, en una de les poques sentències en què el Tribunal Suprem ha tractat aquest tema (de 10 d´octubre de 1980), s´estableix literalment que la sedició és un delicte de «rebel·lió en petit», arribant a reconèixer que en algunes legislacions «es confon amb el delicte de rebel·lió». Tal és així que acaba admetent que aquest aixecament sediciós també implica en alguna mesura l´ús de la violència, en manifestar la resolució que l´alçament s´ha de encaminar a la consecució dels fins il·lícits indicats «per la força, és a dir, de manera violenta. Violència, bé absoluta, bé compulsiva i que es dóna tant sobre les persones com sobre les coses».
Mentre que en l´anterior Codi Penal la crida a la violència no formava part de les particularitats de la rebel·lió, en l´actual text legal de 1995 sí que es va introduir. En el debat parlamentari d´aquella època va sortir a la llum si era viable qualificar com a delicte de rebel·lió la mera declaració verbal o institucional de la independència d´un territori per part d´una persona o d´un Parlament autonòmic. Durant el procés d´aprovació legislativa, el diputat Lorenzo Olarte Cullen (Coalició Canària) va realitzar una proposta i el diputat Diego López Garrido (Esquerra Unida) va formular una esmena que va derivar en l´addició de l´adjectiu «violent» entre el verb «alçar-se» i l´adverbi «públicament». La doctrina tendeix a interpretar aquesta violència de forma extensiva, de manera que l´alçament serà violent, no només quan vagi acompanyat de l´exercici d´una «vis física» directament contra les persones, sinó també quan es faci servir la intimidació o, fins i tot, la violència psíquica. Per tant, aquest concepte en la doctrina jurisprudencial del Suprem ha estat objecte d´un clar procés de desmaterialització (o, si es vol, d´espiritualització), donada la creixent extensió amb què s´interpreta, no només en aquest tipus penal de rebel·lió, sinó en altres com el del delicte de coaccions.
Això no obstant, l´element de la violència inclòs en la reforma del Codi Penal de 1995 torna molt difícil incloure aïlladament la votació del passat 27 d´octubre al Parlament català sobre la Declaració Unilateral d´Independència dins el tipus penal de la rebel·lió. Com a màxim, només la seva consideració com un episodi més dins d´un procés més ampli en el qual sí que hi hagi comportaments violents podria justificar la seva inclusió. Així s´ha reflectit a la querella. No es pretén jutjar en solitari l´aprovació de l´anomenada «república catalana», sinó el procés en el seu conjunt, l´últim episodi del qual va ser aquest ple al Parlament, anteriorment vinculat i precedit per diversos successos on la violència sí que pot deduir-se amb més claredat.
En tot cas, i donada l´escassa jurisprudència sobre aquests delictes, la frontera entre rebel·lió i sedició és confusa i el significat que es doni al concepte de violència pot provocar dubtes jurídics sobre les dues figures. L´acte de la jutge Lamela del 16 d´octubre passat de 2017, que va enviar a presó Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, relata actes violents com a fets provats, sent la sedició el delicte imputat. Com va passar amb l´aplicació de l´article 155 de la Constitució, ens endinsem en terrenys poc transitats, no gaire explorats i amb escassos o nuls precedents. Igual que amb la posada en marxa del ja cèlebre precepte constitucional, la seva tramitació i les resolucions judicials que es dictin posteriorment seran d´una transcendència indubtable. Ens hi juguem molt segons la resposta que doni l´Estat a aquest desafiament secessionista. Ara mateix, s´està escrivint, a més de la Història, el Dret que s´ensenyarà a les universitats a les nostres futures generacions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema