Se suposa que l'enfrontament ja no és sobre la independència. O, com a mínim, que ja no és exclusivament sobre el procés. Se'ns diu que la disputa és per la democràcia.

Els uns afirmen que l'actuació dels integrants del govern destituït de la Generalitat ha estat il·legal. Els altres, que les mesures de l'Executiu central no són pròpies d'un estat de dret. Els primers denuncien que el Parlament català va aprovar lleis fent trampes. Els segons repliquen que, a Espanya, no hi ha separació de poders, i que els conflictes polítics s'intenten resoldre amb violència. En funció de la posició que s'ocupi, els autèntics demòcrates seran els integrants d'un bàndol; els altres, seran o bé «putos fatxes» o bé «colpistes» que han de ser empresonats.

Malgrat que s'ha parlat molt de diàleg, avui costa trobar matisos i intents sincers de reconciliació. Els lemes, de vegades, han estat coincidents -«Votarem!», «Llibertat!», «No esteu sols!»-, però pràcticament no es planteja la possibilitat que ningú no tingui la veritat absoluta. El gran volum de ciutadans que no s'identifica amb cap de les dues parts sembla irrellevant. Estan quedant-se orfes de nació, de país? Els estan obligant a sentir-se apàtrides, perquè senten vergonya dels uns i dels altres.