Dia 18 de la independència. Estimat diari: és la darrera vegada que t'escric. Em vull concentrar en la política. S'acosten les primeres eleccions de la nova república i no vull que em passi com en Churchill, que les va perdre després de derrotar l'enemic. Després de Junts pel Sí, ara ve Junts per Catalunya. Jo hauria preferit Junts per Puigdemont o millor encara Junts per Mi, que fa més justícia a la meva vàlua, però se'm va rebutjar argumentant que millor dissimular. En Juncker encara no m'ha rebut. Ni el primer ministre belga. Ni el Rei. Ni l'alcalde de Brussel·les. Ni el director de l'hotel. Només el representant dels cambrers, per dir-me que, si no hi ha més propines, s'acaba el tractar-me de monsieur le président.
L'únic que m'aprecia és en Rajoy. M'ha enviat un lot de caganers del pessebre, amb les figures de Carme Forcadell i de la resta demembres de la mesa del Parlament. No sé quina simbologia oculta. Forcadell és la persona més honrada que conec, si va assegurar que no faria mai un pas enrere, és que no el farà. Tres o quatre, podria ser. Només un, segur que no. És dona de paraula. Una heroïna.
El cap de setmana vaig rebre la visita de Presidentmàs i alts càrrecs de PDeCAT. Dies abans, la d'alcaldes catalans. Aviat vindran autobusos carregats de ciutadans de Catalunya a retre'm vassallatge. M'agrada que em venerin. Entre altres coses, perquè m'ho mereixo. Però a vegades és molest no poder fer res sense que surti algú a dir que ha sigut una jugada mestra. Ahir se'm va escapar una ventositat, amb perdó (nota: la dieta de musclos, patates i cervesa, provoca gasos) i ja corre per Twitter que va ser una jugada mestra del president. Potser ho va ser, amb els genis mai se sap. Haig de trucar en Sanchis perquè hi dediqui un 30 Minuts i a en Partal perquè n'escrigui un editorial. Jo mateix em meravello del gran estratega que soc. Des que Presidentmàs em va col·locar a dit a la presidència del Govern, no he fet més que tirar endavant sense pensar i sense consultar amb ningú. Els que estem tocats pels déus no necessitem planificar. Tot el que fem, surt bé, ja sigui expulsar gasos o proclamar independències.
Una TV belga m'ha convidat a intervenir en un programa de matinada. Demano què paguen. Responen que una ració de musclos amb patates i un joc de ganivets de cuina que els va sobrar la setmana passada. Accepto. Tot sigui per Catalunya. I per menjar calent.
Ja torno a ser aquí. Molt satisfet d'haver pogut emetre al món un missatge de la nova república catalana, també és cert que breu i intercalat entre el guió que m'han donat en arribar al plató. El programa era estrany, amb públic al plató i jo enfundat amb el que han anomenat «corrector postural». Deu ser típic de Bèlgica, com la barretina a Catalunya. El discurs del president Puigdemont -quan m'han presentat així, el públic ha esclatat en riallades, en aquest país caic bé- ha sigut aquest: «El nou corrector postural magnètic t'ajudarà amb els molestos dolors d'esquena. Beneficia't de la teràpia magnètica i no sentis més dolor» (aquí he intercalat un Visca Catalunya no previst en el guió, que ha sigut celebrat pel públic amb més riallades). «Realitzat amb materials de qualitat, inclou 12 imants estratègicament situats per millorar la circulació i reduir el dolor i l'estrès de la vida diària» (aquí he assegurat que l'Otan no ha de patir, que seguirem fidels a occident: un càmera ha hagut de ser reanimat, s'ofegava). He acabat dient que «disposa de politges ajustables i està format en un 45% de neoprè transpirable, un 35% de polièster i un 20% de cotó». Confesso que he estat a punt de confondre els percentatges i situar el del cotó en un 3%. La força del costum. He acabat amb un crit, ja mític, de «Seguim», que tot el públic ha repetit a cor. Han captat el missatge. Alguns s'han fet fotos amb mi. D'altres s'han menjat els musclos aprofitant que jo em feia fotos. Tinc gana. Canvio joc de ganivets per tros de pa.
Adeu, estimat diari. Torno a Catalunya. Ja que els darrers dies tothom ho està explicant, ho puc admetre jo: tot ha sigut una farsa. Es tractava de fer veure que érem independentistes, de fer veure que organitzàvem un referèndum i de fer veure que proclamàvem la independència. Com que tot era fals, mai ningú ens podria acusar de ser independentistes, d'organitzar un referèndum ni de proclamar la independència. O sigui, es tractava de no fer res perquè ningu ens pogués acusar d'haver fet res. De quedar igual que estàvem, potser una mica pitjor. Una jugada mestra. Com totes les meves.
