La decisió del partit d' Ada Colau, Barcelona en Comú, de trencar el pacte de govern amb el PSC és aclaridora, i com passa sovint, també és traumàtica, perquè evidencia una divisió interna gairebé en dues meitats (54% contra 45% ) entre els partidaris de fer el pas i els que preferien deixar les coses com estaven. La resolució adoptada mostra fins a quin punt, en la política catalana, han desaparegut els espais intermedis, aquells on l'ambigüitat permetia la conciliació entre contradictoris. En el dramatisme actual no és possible tenir un peu a cada costat, i triar té un preu; el PSC ho està comprovant en forma de carnets estripats i expulsions de governs locals.

El govern del 155, la fiscalia i la judicatura, amb la seva reacció exagerada a una acceleració independentista sense benzina, han convertit en intransitable la terra de ningú. Els actors només poden estar a favor o en contra del 155, del cessament del Govern Puigdemont, de les querelles i els empresonaments. No serveix qualificar aquests darrers de «desproporcionats», si no es condemnen els sumaris, i encara menys si després Miquel Iceta es manifesta per Barcelona amb els del club del 155: Albiol, Arrimadas, Montserrat, Millo... Aquella imatge va acabar de situar nítidament el PSC en un dels costats. Ha perdut qualsevol credibilitat com a frontissa, per molt que incorpori Ramon Espadaler a la llista.

Terra de ningú intransitable, cada cop més. Blasmar el 155 i els empresonaments i al mateix temps titllar la DUI d'enganyosa i irresponsable, com fa Colau, provoca dues allaus simultànies d'improperis, des de l'independentisme i des de l'unionisme. La campanya electoral no ajuda gaire a moderar les reaccions, malgrat que els partits de Junts pel Sí han començat l'autocrítica. «No esperàvem que l'Estat reaccionés d'aquesta manera tant autoritària», diuen els que s'havien cansat d'acusar l'Estat d'autoritari i antidemocràtic. Les reflexions de veritat vindran passades les eleccions; a partir del 22 de desembre es veuran les combinacions possibles, i distàncies ideològiques insuperables es tornaran diferències de matís. Fins llavors, campanya en blanc i negre entre els que aplaudeixen les decisions de Rajoy, Maza i Lamela, i els qui les consideren el mal absolut. Entre aquests hi ha un programa conjunt implícit, de caràcter defensiu. La represa del procés serà un altre tema, que es discutirà amb més calma... si els del 155 no donen la campanada a les urnes.