Periòdicament tenim paisatges nous, vull dir canviats, sempre col·laborant-hi les decisions dels polítics i la tècnica dels enginyers. Quan una societat o un individu en tenen la percepció es desperta una nostàlgia, molt lògica i humana, perquè el paisatge ens fa una gran companyia, elevada a la categoria de confident immillorable. Als defensors de l'entorn (i tots hem de ser-ho, més enllà dels qui despleguen les justificades pancartes) se'ls ha de recomanar el Breu tractat del paisatge, llibre d' Alain Roger, professor d'estètica a la universitat de Clermont-Ferrand; el llibre parla del «complex de la cicatriu» per explicar que el paisatge té uns drets i entre aquests hi ha el de ser canviant, és a dir variar d'aspecte, viure alguna evolució, com un relleu generacional d'imatge i de funció. El «complex de la cicatriu» el podem entendre bé els qui hem vist construir les primeres autopistes de Catalunya, cicatrius immenses a tot el territori, que ningú s'atrevirà ara a censurar.
Periòdicament el paisatge experimenta canvis i aquests s'incorporen a la mateixa història del país. Un gloriós exemple és l'alteració feta als rius de muntanya en temps de la Revolució Industrial, emblemàtic invent d'Anglaterra, va arribar a Catalunya i el Ter i el Llobregat es varen convertir en els rius més treballadors d'Europa, amb embassaments, canals, empreses, tot construït fent canviar paisatges abans ancestrals.
Un altre exemple de canvi és Santa Fe del Montseny: el 1906 s'obre en aquell paratge un hotel al costat d'una solitària ermita ja existent, es fa una carretera, es construeix un embassament per a energia hidroelèctrica, s'instal·la el telèfon; amb nova carretera pot millorar l'explotació forestal, i una industria serradora s'instal·la a Passavets; la vall inicia una nova vida, es modifica la vida dels pagesos del Montseny, un canvi que serà un pronòstic del que vindrà: a la dècada dels anys 60 s'abandonen els masos per causa de l'arribada del gas butà i s'acaba tota la producció de carbó vegetal; deshabitats els masos, també es perd una riquesa alimentària de 30 varietats de la poma que s'hi collia. Però el Montseny sobreviu. Actualment el massís muntanyós enregistra un milió i mig de visitants cada any. I tothom podria allargar el relat amb experiències referents a alteracions de l'entorn natural.
Dit això, caldria estar preparats comunitàriament per a les continuades cicatrius i nafres que va i anirà rebent el territori, cosa que no vol pas dir sotmetre's a una acceptació estúpida de totes les nafres que puguin venir. Aquesta terra gironina s'honora de tenir ben empadronats uns excel·lents defensors de la natura -mare dels nostres paisatges- i poder fer memòria de lluites exemplars com ara Aiguamolls de l'Empordà, paratge de Castell, túnel de Barcons, la recuperació del cabal del Ter, i molts altres.
Ara s'escolten tambors llunyans (o no tan llunyans) que anuncien l'hora de pensar molt seriosament en l'energia eòlica, que vol dir plantar molins per fer-los treballar. I aquí mateix tenim molt, però molt, de vent. Significa canvi de paisatge a la vista, ja, tot un impacte colossal. Caldran acords de compliciat, alta negociació, molta informació serena, quan les necessitats de la propera transició energètica facin prendre decisions que, ara mateix, costen molt d'assumir.
