A poc més d'un mes d'unes de les eleccions més importants dels darrers anys, comencem a veure quines opcions polítiques, i en quins formats, concorreran a les urnes. Fins divendres encara hi ha temps per a les sorpreses però sembla que la cosa ja està bastant clara.
Si alguna cosa sabem del cert és que seran unes eleccions clau. Després de cinc anys de procés, amb l'autogovern suspès per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili, aquestes eleccions seran, sens dubte, extraordinàries. Mai els catalans havien concorregut a les urnes amb un context polític tan anòmal.
Seran unes eleccions estranyes, gens normals. En això tots hi estaríem d'acord. Però, podem parlar d'eleccions plebiscitàries? Sí, però, segurament, molt menys que en les eleccions del 27 de setembre de 2015.
Tot apunta que tindrem els tres blocs que darrerament s'han enfrontat a les urnes. Els favorables a la independència, els del no i els que els agradaria que la pregunta fos una altra.
Enguany, aquestes eleccions seran importants pel panorama inusual amb el qual concorrerem a les urnes, amb candidats empresonats o a l'estranger. Tot i això, no deixarà de ser un judici a aquests cinc anys de procés. Per bé o per mal.
Justament per això, i per una certa sensació d'epíleg del procés, tindran un seguiment mediàtic impressionant. No només a casa nostra, també tots els mitjans espanyols i alguns d'internacionals. I això garanteix una alta participació.
Però fins i tot amb això, sembla que tenen menys ingredients de plebiscit d'allò esperat. Si més no, menys que les darreres eleccions catalanes. Per diversos motius. El més rellevant és perquè, a diferència del 27 de setembre del 2015, no hi haurà llistes unitàries en cap dels diferents bàndols. Tota l'oferta electoral disponible a Catalunya estarà a sobre de la taula. I això obliga els diferents partits a fer una campanya en què més enllà dels punts comuns acordats hagin de parlar de les diferències que els separen -ideològicament- però sobretot perquè els partits de cadascun dels diferents blocs hauran de competir entre ells, i això vol dir enfrontament. Campanya.
També, però, seran menys plebicitàries perquè, almenys en el camp independentista, no hi ha un horitzó de futur compartit clar. El 27-s, aquest horitzó era molt clar: independència en divuit mesos. El vot de la teva vida. Ara o mai.
Ara, aquest horitzó immediat ha desaparegut. La recuperació de les institucions catalanes després de l'aplicació del 155, l'alliberament dels presos o el reforçament d'una majoria partidària de la República poden ser els missatges d'aquesta campanya. Són objectius a curt termini, que no tenen la potència de la independència en pocs mesos, però són potents també. El que no està tan clar és si es comparteixen els objectius a mitjà i llarg termini. No sabem si els partits independentistes comparteixen horitzons. Tampoc si els camins per arribar-hi són els mateixos.
Però és que, a més, a diferència de les eleccions de fa dos anys, comencen a emergir altres agendes més enllà del procés. Segurament perquè aquest brusc final i les darreres declaracions de membres del govern assegurant que «no estàvem preparats» fan que altres temes que han quedat tapats durant cinc anys per la potència del procés comencin a emergir en aquesta campanya. Les polítiques socials, els models econòmics i les propostes del territori també estaran presents en aquesta campanya. No només hi haurà un «tema de campanya». És ben cert que el procés continuarà essent el tema estrella de la campanya, però n'hi haurà d'altres. I ho comencem a veure per exemple amb un debat que ja comença a agafar força i és un clàssic en períodes electorals: els pactes postelectorals.
Molts ingredients, doncs, que ens indiquen que aquestes seran unes eleccions que tindran elements plebiscitaris però que alhora seran més complexes d'allò habitual. I tot això, amb molt poc temps per preparar-les, fet que garanteix un calendari intens i trepidant. Com tot el que ha passat d'ençà que vam tornar de l'estiu. Des del sis i set de setembre, en aquests dos mesos i escaig han passat més coses a Catalunya en pocs dies del que passaven en anys.
Veurem com avancen els propers dies i cap a on vira la precampanya, però tot ens indica que aquesta campanya serà dura i determinant. Mai com en aquestes eleccions podrem dir que la campanya decidirà el resultat final. Els indecisos són legió i la participació pot ser històrica. Caldrà estar atents a aquests trenta-cinc dies. Abans de Nadal sortirem de dubtes, tot i que auguro uns dinars de Nadal molt entretinguts. Comentant els resultats i encara amb la ressaca electoral, però sobretot discutint sobre quin govern es configurarà. Val més que ens ho agafem amb calma.
