La broma infinita

17.11.2017 | 06:30

No em fan cap pena els que es van deixar enredar amb la independència. Es tenen ben merescudes la frustració, la depressió i els plors, perquè qualsevol persona que s'hagués aturat a pensar durant un minut hauria vist la farsa. No calia ser gaire intel·ligent per adonar-se que tot era una gran mentida, la prova està que jo fa anys que ho escric.

Reconec que hi ha gent a qui li costa posar a funcionar les neurones, aquests tenen disculpa. És el cas del pobre Tardà, que ha trigat dos anys a fer comptes i concloure que un 48% de vots no és majoria. Conec alumnes de preescolar que compten més de pressa. O d'en Puigdemont i en Junqueras, pretesos estadistes que han trigat dos anys a descobrir que Espanya s'enfadaria, que Europa no voldria saber res d'ells i que les empreses marxarien. Ho han estat negant fins abans-d'ahir. Argumenten ara que van voler evitar vessament de sang, ells, els mateixos que es miraven des de casa com vessaven sang els ciutadans als quals van enviar a defensar urnes. O d'insignes opinadors com Toni Soler, Bernat Dedéu, Enric Vila i tants altres, que ara -ara!- descobreixen que han estat enganyats. Durant dos anys han dimitit de periodistes i han exercit de massatgistes del poder. No tenien -diuen- prou informació per saber que tot era una farsa, però sí que la tenien -es veu- per assegurar que tot anava sobre rodes. Al Japó, tots aquests fracassats desapareixerien de la vida pública amb l'expeditiu sistema de tancar-se al despatx amb una espasa curta, i només seria cosa d'entrar al cap d'uns minuts a recollir-ne les despulles. Aquí no som tan dràstics, però un mutis per sempre més ens el podrien regalar.

Vana esperança. Ja comencen a engalipar-nos que les eleccions vinents seran un referèndum o plebiscitàries o el que sigui, i que si guanya el sobiranisme, la independència serà un fet. Els sona? Això sí que és la broma infinita i no la de Foster Wallace.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema