Els russos, que són a tot arreu com el dimoni, han allistat un exèrcit invisible de robots amb el propòsit de fer saltar al món pels aires, o això diuen per aquí. I algun èxit estan obtenint amb aquests soldats cibernètics que han vingut a substituir les antigues i igualment poderoses divisions de Stalin. Conduïts per un antic membre del KGB com Vladímir Putin -que té nom de vampir i mirada glacial d'espia-, aquests guerrers de la xarxa van alçar ja Donald Trump a la presidència dels Estats Units. Ara llancen atacs sobre objectius aparentment menors, com el suport a la secessió de Catalunya, que s'enduria Espanya per davant i, ja de retruc, la Unió Europea.

No és que els importi gaire cosa la ideologia. Tant operen a favor de la ultradreta a les eleccions d'Alemanya, França o Itàlia com omplen les xarxes socials de mentides per aplanar el camí a la independència de Catalunya. Es tracta, simplement, de muntar un merder d'abast planetari que enfonsi els pilars de l'imperi americà i arrossegui en la caiguda els seus sequaços de la Unió Europea.

Sorprèn tant poder desestabilitzador en un país que, malgrat la seva descomunal grandària, no passa d'acumular un Producte Interior Brut lleugerament superior al d'Itàlia. Ja no és Rússia, sinó la més discreta Xina de Mao la que disputa la primacia econòmica als Estats Units; però el caos el segueix sembrant Moscou.

Després de la jugada mestra de Trump, a qui li van fer la campanya, la següent diana dels ciberassetjadors russos, mestres de la posveritat, sembla ser la destrucció de la Unió Europea. Així ho creuen, almenys, els diputats i experts en política exterior que han signat la Declaració de Praga per alertar els europeus de la constant ingerència dels russos en els seus assumptes. Denuncien aquests alarmats prebostos que les brigades cibernètiques del Kremlin s'han ficat amb la seva propaganda en el referèndum del Brexit que va treure al Regne Unit de la UE; en les últimes eleccions d'Alemanya i França i finalment -encara que no l'últim- en el projecte secessionista de Catalunya.

Tot això evoca la trama de les velles pel·lícules de ciència-ficció, tot i que també remet al «Rússia és culpable» llançat fa moltes llunes per Ramón Serrano Suñer, el ministre d'Exteriors de Franco. Ara que ja no existeix la Unió Soviètica i només van quedant bolxevics a Espanya, Veneçuela i alguns bars de Vallecas, els nous russos capitalistes segueixen obstinats a justificar la seva inacabable fama de conspiradors. Ja sigui contra Franco -com llavors- o en favor de Trump, dels fatxes d'Alemanya o dels cupaires de Catalunya. Res més lògic si es té en compte que el cap del Kremlin des de fa 17 anys -i els que vindran- és un antic espia soviètic que sembla directament tret d'una pel·lícula de la Guerra Freda. Tot això ja ho havia intuït premonitòriament el cineasta Norman Jewison en titular Que venen els russos! una pel·li dels anys 70 en què es feia l'humor i no la guerra a compte del duel atòmic que llavors mantenien els EUA i l'URSS, que en pau descansi. Quatre dècades després, la tragèdia es repeteix en forma de farsa, com volia Marx. I això que ell no era rus.