Catalanisme políticament inepte?

18.11.2017 | 02:28

La recent, migrada i simbòlica proclamació de la República Catalana, que s'afegeix a les altres fallides pretensions històriques de constituir Catalunya en un nou Estat, m'empeny a formular la pregunta: El catalanisme és políticament inepte?

La controvèrsia està servida. No ara, sinó de sempre. Pel ganxó Gaziel, que va ser director de La Vanguardia i que encara té molts acòlits en aquest diari, com també un de molt notable al nostre Diari de Girona, escriu a «Portugal enfora»: «Catalunya és molt inferior, en tots els aspectes, menys en el treball i l'enginy, a la seva germana atlàntica. D'ànima Catalunya en té de sobre, i probablement en tindrà sempre. Però sempre li ha mancat un cos adient. Mai no ha sabut forjar-se'l, ni quan els seus reis eren sobirans, perquè Catalunya no té pesada política, ni cohesió orgànica, ni voluntat de potència en les coses espirituals. Això m'ha fet pensar sempre –i ho he dit molts cops– que la millor definició de Catalunya em sembla aquesta: és una ànima en pena...»

No pensa així el Pare Miquel d'Esplugues a «Nostra Senyora de la Mercè (Estudi de Psicologia ètnico-religiosa de Catalunya): «Catalunya, com tot poble, com tot individu substantivament executiu, més que ideològicament divagador, gairebé no sap el que són els obstacles, passant-los amb braó per damunt o esquivant-los hàbilment; però, de totes passades, creixent-se gosadament davant les dificultats i àdhuc fent-les concórrer a l'èxit dels seus plans».

Com veieu hi ha posicions a favor i en contra per definir el sentit polític dels catalans. Segurament hi ha una mica de tot. No cal aclaparar-nos. «Si no hi ha dubtes no hi ha progrés» ( Darwin).

Tota realitat té múltiples percepcions i mai es pot definir de manera simple. Em permeto analitzar l'actual realitat política passant alguns dels fets pel turmix de l'anàlisi de fortaleses i debilitats (DAFO)

Entre les debilitats, cal fer esment als defectes d'estratègia per afrontar un Estat, ben estructurat en les seves dimensions de poder i cohesionat mentalment a l'entorn de la «unidad de España» que ha esdevingut un dogma, una creença ferma que els que s'hi han adherit no estan disposats a discutir racionalment. Aquesta actitud dogmàtica, vestida de legalitat, xoca frontalment contra la mentalitat catalana, forjada en la legimitat del diàleg, les negociacions i les transaccions. «Trista època la nostra ¡És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici» ( Albert Einstein). Qui diu prejudici, diu creença no fonamentada en la raó. Des d'aquesta perspectiva la DUI va ser un error estratègic, potser tàcticament era convenient però les escomeses pacífiques no guanyen la causa final instrumentada en un referèndum. L'Estat creu devotament en la unitat territorial d'Espanya... « Podeis administrar lo que querais, pero el solar es nuestro» –va dir un alt funcionari. Per trencar la intransigència legal de l'Estat, calen molts aliats, no a l'entorn de la independència, sinó sobre la legimitat dels drets humans i dels pobles, com el dret a decidir que en el seu moment comptava amb el suport del 80% de l'entramat social i polític de Catalunya i que podia expandir-se a altres indrets forans. Sense aliances compartides en una reivindicació comuna, dins i fora d'Espanya, al meu entendre, no es podia afrontar l'escomesa de la DUI.

Anem als punts forts (que també n'hi ha). En primer lloc, tinc la més ferma confiança que la nostra consciència nacional catalana, perdurarà: «No és la més forta de les espècies la que sobreviu i tampoc la més intel·ligent. Sobreviu aquella que més s'adapta al canvi» (Darwin). La capacitat d'adaptació per sobreviure com a poble no ens la pot discutir ningú. És constant i permanent en la història i ho continuarà sent.

«Els revolucionaris no són els que fan les revolucions, sinó els que saben que el poder és en els carrers i el poden aixecar» ( Hannah Arendt) Qui dubta que el procés ha donat el poder a més de dos milions de catalans que excel·leixen en la seva professió i en les tasques quotidianes?

En ple segle XXI, l'autoritat formal que se sustenta en un sistema de normes per donar resposta prefixada als problemes, queda sobrepassada per l'autoritat informal que gaudeix de la confiança dels seus conciutadans que més que respostes als conflictes, formula preguntes que sap fugir de la seva «zona de confort» per entrar en un terreny desconegut, però que sintonitza amb els anhels i necessitats físiques / mentals dels seus conciutadans.

Una anècdota que vaig llegir del professor i director d'Esade de la Càtedra de Lideratge, potser com a cloenda, ens pot ajudar a situar-nos en una perspectiva d'esperança: «Durant la Guerra de Corea, un batalló britànic va quedar atrapar entre els soldats xinesos i els nord-coreans, que s'apropaven des de el nord, i un camp de mines al sud. El seu comandant en cap havia mort. Davant el moment de desgovern, un soldat del batalló, va dir que 'sabia com sortir-se'n' i va començar a caminar cap al camp de mines. Els altres varen començar a seguir-lo. Van sobreviure tots. En acabat, quan li preguntaren com coneixia el camí, va admetre que no en tenia ni la menor idea i que havia tingut molta sort, però també va dir que ningú no l'hauria seguit en cas de no haver afirmat que sabia on trepitjava».

Som políticament ineptes? La controvèrsia està servida!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema