Un cop convocades des de Madrid i per un procediment del tot excepcional les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre, les forces sobiranistes, malgrat les seves reserves inicials, s'han decantat per no boicotejar aquests comicis de legitimitat discutible, perquè compartien la necessitat d'evitar un hemicicle monopolitzat pels partits unionistes. Aquesta acceptació va significar un fugaç alleujament del clima de tensió política després del referèndum de l'1 d'octubre i de l'aprovació al Parlament el dia 27 d'octubre d'una resolució amb què es constituïa la República Catalana. La treva, però, va ser breu, per la decisió de la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela de dictar una ordre d'empresonament contra el vicepresident de la Generalitat i els consellers que s'havien traslladat a Madrid per atendre una citació judicial que havien rebut amb poca antelació. Aquesta mesura es va completar amb la crida i cerca contra el president de la Generalitat i els consellers que s'havien quedat amb ell a Brussel·les, i l'establiment d'una fiança de 6,2 milions d'euros als membres del Govern, incloent-hi l'embargament dels seus béns. Prèviament aquesta mateixa jutgessa havia fet empresonar dos dels líders més estimats i representatius de la nostra societat civil, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. La cadena d'esdeveniments es va succeint amb una seqüència que sembla que no tingui aturador, amb la vaga i les mobilitzacions del 8 de novembre, les disposicions del Tribunal Supremo sobre la presidenta del Parlament i part de la Mesa d'aquesta institució, la manifestació multitudinària de l'11 de novembre,... L'aplicació de l'article 155 de la Constitució ha provocat a Catalunya un escenari confús, incert i arriscat per l'absència d'un Govern que actuï des de les institucions. Un amic nord-americà, davant d'aquestes notícies inquietants, em va demanar un aclariment sobre la naturalesa d'aquest òrgan jurisdiccional tan peculiar que s'anomena Audiència Nacional. Se'm va fer inevitable explicar-li que l'Audiència Nacional va néixer el gener de 1977 al mateix temps que desapareixia la institució que n'era l'antecedent i que ens ajuda a entendre'n el sentit: el Tribunal de Orden Público, d'infausta memòria, creat l'any 1963 pel règim franquista per perseguir els seus enemics ideològics i que donava continuïtat al Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, instituït l'any 1940, un cop acabada la Guerra Civil pels qui, amb el suport de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, n'havien resultat vencedors. L'Audiència Nacional és, doncs, hereva directa de la temuda pels demòcrates maquinària de repressió de les llibertats que el franquisme havia generat per protegir-se dels qui el qüestionaven, i continua transmetent en les seves decisions sovint més odi que justícia. Recordem que és al darrere de tancament dels diaris bascos Egin i Egunkaria, de segrestos de números de revistes satíriques com El Jueves o de l'insòlit procés judicial contra l'adolescent de 14 anys Èric Beltran.