Tinc força amics indignats amb els polítics que han conduït el procés, enllà que aquests polítics siguin a la presó o estiguin exiliats. Amics dolguts amb la proclamació teatral de la república. Emprenyats quan han sabut que l'única estructura d'estat que es va preparar fou la de la mentida oficiosa. Acostumats a seguir consignes durant tant de temps, tinc amics que sortirien a cremar-ho tot. L'instint i les pallisses els indiquen que el 21D és una enganyifa per tornar al principi, però més impotents i nafrats. I els dol haver cregut que la independència seria un saltiró de la llei a la llei.

En dies de frustració col·lectiva, llegir és un bon antídot. Una fugida transitòria, d'un temps i d'un país que aquests dies se'ns han fet estrets. I al mateix temps, llegir és una fugida que es pot convertir en una regeneració. El procés ha deixat un espai gris entre somni i realitat, i d'històries així la literatura en baixa plena. Sempre trobarem un personatge que porta malament el pas del desig a la negativa. Personatges que, no obstant un daltabaix, suren. I de passada tenim llibres en què l'època i el lloc no són importants, tot sigui per desengreixar-nos del procés -massa acotat en el temps i en l'espai, pesat, una llosa.

En aquest sentit els recomano Robinson, l'última novel·la de Vicenç Pagès Jordà. El protagonista és un maniàtic antisocial, s'insinua que el món se l'ha tret de sobre. I ell s'ha bastit una zona de confort precària, tancat a casa, ajagut al llit, esquerp. Però això no el distreu d'un vol no sabem si imaginari, d'una aventura sensacional i perillosa, quan decideix que es ficarà a casa dels veïns -que són de vacances- i que hi executarà el que un Cortázar juganer en diria una «casa retomada». Robinson reclama una illa on tornar a ser.

En segon lloc els recomano la reedició de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. Indeterminats, també, el lloc i l'època, un poble viu sotmès per la por que hi escampa el ferrer. Els homes moren menjant ciment, les mares atemoreixen els fills, la natura circumdant és terrorífica. D'ambientació fantàstica, no deixa de ser una metàfora sobre els mons tancats de la resistència. Mons que per força són paranoics, un cop s'ensorren les estructures de seguretat en les quals crèiem viure.

I en tercer lloc els recomano Afores, de Ramon Mas. En aquest cas els indrets tampoc no són reals. Dos pobles separats per una perifèria compartida, impersonal i viscosa, on els personatges no s'acaben de trobar mai bé, es desdoblen, no troben els agafadors necessaris per dur una vida plena i rutinària. Com en els llibres de Pagès Jordà i de Rodoreda, a la nouvelle de Ramon Mas no hi falta una porta, un accés a d'altres mons, estranys per contrast amb el principal.

Tenim tres novetats editorials que ens poden ajudar a pair el procés. En part presenten individus aclaparats pels dubtes, perduts entre normes que no han triat, al capdavall supervivents, com bona part del poble català.