Els fets ocorreguts els dies 26 i 27 d'octubre, amb la declaració de la República i els dies posteriors amb l'empresonament de polítics i l'exili d'altres, marquen de forma important el relat del que va succeir i mostren el camí futur.

El dia 26 el president Puigdemont, en plena negociació amb Madrid, estava disposat a convocar eleccions sense aprovar la República sempre que hi hagués marxa enrere amb el 155 i es frenés l'empresonament dels polítics. No hi va haver garanties que fos d'aquesta forma. Això, i el crit al carrer de traïdor, va empènyer el president a continuar el camí de la declaració de la República tot i sabent que no la podria fer efectiva per l'amenaça violenta de l'exèrcit espanyol. Era tan sols una actuació? Podia fer més coses sense perdre del tot la dignitat? Li va deixar un altre camí el Govern central? Ara sabem que Madrid havia amenaçat amb sang si es feia efectiva la República i el govern de la Generalitat no va voler sortir del guió pacifista.

Des del principi de l'enfrontament de Catalunya amb el poder polític de Madrid sempre he defensat que això és un forcejament entre dos poders que ha d'acabar en una negociació. Amb els cinc anys que fa que dura el procés no hi ha hagut cap possibilitat de negociar: Madrid només vol mantenir l' statu quo, no vol canviar res i qualsevol negociació que diu evita que sigui bilateral, portant-la que sigui multilateral, sabent que les altres autonomies mai voldran perdre ingressos mentre Catalunya els recuperi. La negociació podria no resoldre el problema, podria aconseguir un nou model fiscal, blindar les competències culturals, o sortir d'Espanya, depenent de la força obtinguda prèviament.

El fiasco del procés en els últims dies d'octubre significa la fi de tot plegat? Ha servit d'alguna cosa l'envit? El fre a la construcció de la República és una lliçó que no s'ha anar més de pressa del que es pot, una mostra que Europa no farà cap pas si el problema no l'afecta a ella directament i que cal agafar la força d'una altra manera, possiblement no essent tan directes en l'enfrontament. Evidentment, el camí continua perquè el problema subsisteix. Ara seria l'hora dels que fins ara s'han dit equidistants, les terceres vies, els que diuen que no tot és blanc o negre, que hi ha grisos, els que jo anomeno els del bloc dels matisos. Ara podrien fer propostes concretes, com per exemple proposar un concert econòmic real, un joc de veto al Tribunal Constitucional, proposar un període transitori de deu anys per tal que l'aportació econòmica de Catalunya arribi al final a zero, proposar competències plenes en l'ensenyament i en matèria de llengua, proposar Catalunya com a regió elèctrica (aquesta és meva), proposar la universalització de la vinyeta a totes les carreteres espanyoles i rescatar els peatges a les autopistes catalanes, cedir la plena gestió dels aeroports i ports catalans, executar el corredor mediterrani en cinc anys... en fi, què us he de dir, n'hi ha per donar i per vendre. Mai he vist una proposta real que vingui d'aquest àmbit federo-terceravia i l'única que hi ha hagut, la comissió d'estudi de modificació de la constitució és menystinguda pel PP i Ciutadans.

A Madrid no poden acceptar cap negociació perquè això fa perdre vots. Amb aquesta premissa és impossible que s'avanci per voluntat pròpia, per la qual cosa només es podrà fer per una pressió considerable que no serà per qüestió de justícia, ni democràtica: serà econòmica. El PP ha estat hàbil en posar els catalans com a enemic dels espanyols a fi de desviar l'atenció sobre les bestieses que ha fet, sobre la corrupció sistèmica, sobre el control del poder judicial, sobre la recentralització i sobre la construcció del model embornal de Madrid, el model que construeix una gran metròpoli xuclant els recursos de tot Espanya. D'aquí el model radial del tren d'alta velocitat, el model de hub de Barajas i la resistència que el corredor mediterrani no passi per Madrid. El que és més greu de tot és que els partits d'esquerra s'hagin deixat emportar per aquesta proposta i hagin caigut en el parany de posar als catalans com als enemics a combatre.

Tot plegat fa veure que la solució gairebé és impossible i que només ens queda el camí d'enfortir la nostra posició des del punt de vista democràtic, cultural i econòmic. Ens cal guanyar de forma clara les properes eleccions per demostrar que no ens han doblegat, que el problema i el procés continua, esperant moments millors. I ens cal continuar amb el que sabem fer: enfortint les empreses exportant molt més i atraient els turistes estrangers que omplin els buits que deixen els productes i els turistes espanyols. Com he insistit aquí mil vegades, això demana més formació professional, més idiomes, més inversió digital, més biotecnologia, més inversió en el sector agroalimentari, més acompanyament de pimes a l'exterior... això ens fa forts.

Mentrestant assistirem als moviments del bloc dels matisos, dels duranlleides, els icetes, els comuns... i veurem si tenen alguna proposta que no sigui fum, que també és gris. Nosaltres a la nostra, a enfortir-nos veient si el que proposen els grisos no ha estat una mera excusa per restar tancats dins l'armari del qual sembla que ara volen sortir.

A partir de juny la prima de risc del deute espanyol començarà a pujar i, a final de l'any vinent, ho farà notablement. A partir de llavors, durant el 2019, s'obrirà una altra oportunitat de força, amb els grisos desactivats.