El creixement sostingut dels països en vies de desenvolupament -sobretot dels asiàtics, però també a l'Àfrica i Iberoamèrica- actua com un accelerador dels canvis globals. Sorgeix, a velocitat de vertigen, una classe mitjana que, només a la Xina, suma any rere any milions de nous consumidors. Com sol repetir en els seus informes un dels més prestigiosos gestors de la borsa espanyola, Josep Prats, resulta molt difícil precisar amb exactitud quina és la taxa a la qual creix el PIB xinès, quan en realitat ni tan sols coneixem quina és la seva població real. Però, sí que sabem amb enorme exactitud quants iogurts ven Danone al país asiàtic, o quants BMW circulen per les seves grans ciutats. I aquests números constaten el vigor d'unes classes mitjanes que comencen a consumir productes globals per primer cop: qui compra iogurts i cotxes de gamma alta, també contracta assegurances, estrena televisors o viatja de vacances a l'estranger, per posar uns exemples. La roda del desenvolupament s'estén a més a les infraestructures públiques que necessiten adequar-se a les demandes socials -més i millors carreteres, ferrocarrils, aeroports, centrals elèctriques, hospitals i universitats-, la qual cosa incrementa de manera significativa el consum d'energia, aigua i matèries primeres. Les derivades del procés de la globalització són innombrables i molts evidents: les multinacionals incrementen els seus beneficis gràcies al fet que capturen part d'aquest creixement, es pressionen a la baixa els nostres salaris, sorgeixen nous actors polítics de rellevància. Les tensions entre els Estats reapareixen sobretot al sud asiàtic, però també renacionalitzant la sobirania en alguns països europeus, com seria el cas del Regne Unit. I un últim apunt fonamental que afecta directament al clima: el consum energètic es dispara.

«El temps s'està esgotant» és l'advertència que han llançat un bon nombre de científics que alerten sobre el risc dels gasos d'efecte hivernacle i de la necessitat de retallar amb urgència la seva emissió. Xina -que és el primer país emissor de CO2 al món- i l'Índia serien, en gran mesura, els responsables del creixement en l'emissió de gasos contaminants. L'Agència Internacional de l'Energia (AIE) parlava aquesta setmana d'un notable increment de la demanda energètica -de fins a un 30%- per 2040. Lògicament, el desenvolupament econòmic s'associa a aquestes noves necessitats; de la mateixa manera que tampoc podem referir-nos a una major equitat mundial sense acceptar l'entrada d'aquests nous partícips en el comerç global. Una cosa condueix a l'altra: la riquesa genera solucions i problemes. Cal saber tractar amb els dos.

La necessitat de controlar les emissions i reduir la contaminació del medi ambient passa pels avenços de la tecnologia i la seva ràpida aplicació. L'exemple del potencial del cotxe elèctric resulta evident i cal pensar que no ens trobem tan lluny -potser dues dècades- de la seva generalització, almenys a Occident. El reciclatge, l'ús d'energies renovables o l'estalvi energètic forma part de la cultura comuna de les nacions més avançades, però la qüestió no es troba ja tant aquí, com en les noves àrees de creixement mundial -el sud-est asiàtic, Àfrica, Iberoamèrica- molt menys conscienciades sobre aquesta alerta global. D'una banda és lògic que així sigui, les seves necessitats immediates són unes altres. Per una altra, també nosaltres -els seus principals clients- tenim l'obligació d'exigir-los més o, almenys, de resultar més persuasius.