Des que «hem sortit» de la crisi, una pregunta obsessiona els analistes econòmics: davant les injeccions massives de diners dels bancs centrals, com és possible que no hi hagi més inflació i una recuperació robusta, acompanyada d'augment de salaris?

Fixem-nos en una dada: el 2016, quan es complien tres anys de recuperació, el sou de l'ocupació principal dels treballadors espanyols havia baixat en gairebé un 1%. I s'havia produït en totes les franges de l'edat. Què ens indica això? Que, després del descens de salaris produït durant els pitjors anys de la crisi (2008-2013), ha seguit un procés basat en una millora de sous per sota de la inflació, davant la proliferació de contractes temporals (ens anem aproximant al terç total que suposaven abans de la crisi), l'augment de llocs de treball a temps parcial (molts d'ells, acceptats involuntàriament), l'impagament d'hores extraordinàries, una major interinitat en el sector públic, etc.

La conseqüència d'això és un augment dels treballadors pobres (aquells els sous dels quuals no arriben a un 60% dels ingressos mitjans), fins a suposar un 13% del total (a afegir al 16% d'aturats), la qual cosa configura un panorama en el qual la gent no millora el seu nivell adquisitiu i no té capacitat d'estalvi... per la qual cosa les mesures impulsades per les autoritats monetàries per «aconseguir inflació» són ineficaces. A Espanya, a més, la millora de la competitivitat s'ha fet (com hem vist) a costa dels salaris i amb una estructura productiva que ha anat a pitjor: si molts estudis coincideixen que els augments de la productivitat es materialitzen quan hi ha un teixit amb gran pes de mitjanes i grans empreses... en els últims vuit anys aquest tipus de societats ha decrescut, mentre augmentaven les microempreses (d'1 a 9 treballadors). Però això dona per a un altre article.