Sense entrar a «prejutjar» el desenllaç del procés per presumpta violació que es desenvolupa a l'Audiència Provincial de Pamplona, i al fil de l'admissió a tràmit, com a argument de la defensa, d'un informe dut a terme per un investigador privat a propòsit del tipus de vida que va portar la denunciant després que tinguessin lloc els fets, pot ser oportú tenir en compte algunes coses.

La principal és de caràcter general, al marge d'aquest cas concret, i té a veure amb el lliure desenvolupament personal constitucionalment garantit (article 10.1 de la Constitució espanyola, CE), que empara la «màxima» autodeterminació possible de cada persona com a expressió de els valors «llibertat» i «pluralisme» reconeguts en l'article 1.1 de la Norma Fonamental. En aquesta condició, el lliure desenvolupament és un fonament de l'ordre constitucional que protegeix el desenvolupament de la persona en el que depengui d'ella i ho fa davant de les limitacions que pretenguin imposar l'Estat o altres particulars. Per això, cada un tenim dret a portar la vida que millor s'acomodi amb les nostres conviccions, al marge que això impliqui eleccions o comportaments que puguin resultar estranys o desencertats a ulls de la majoria social. I, per si hi hagués algun dubte, això inclou, com ha dit el Tribunal Europeu de Drets Humans, «la possibilitat de lliurar-se a activitats considerades física o moralment perjudicials o perilloses per a la seva persona» (assumpte K. A. i A. D. c. Bèlgica).

En segon lloc, i pel que fa al delicte que suposa forçar sexualment una persona, la tipificació penal d'aquests fets suposa una garantia essencial del dret fonamental a la integritat física i moral (article 15 CE). La tutela constitucional de la integritat moral té com a finalitat preservar incòlume la possibilitat de controlar les decisions que afecten cada persona; la integritat física ens empara contra qualsevol atemptat que menyscabi el nostre cos.

I sobre l'existència del delicte de violació, la Sala penal del Tribunal Suprem ja va deixar clar, en una sentència de 16 d'octubre de 2002, que «... la imposició violenta de l'acte carnal... constitueix delicte de violació... ja que la persona afectada, amb independència de la manera que viu la seva sexualitat, conserva l'autonomia de la seva voluntat amb vista a disposar lliurement del seu cos i de la sexualitat que li és pròpia ... [encara que] hagi existit un acord previ per mantenir relacions sexuals, és indubtable que la víctima manté el dret a posar límits ... atès que -resulta redundant dir-ho- en l'acord no aliena la seva condició de persona i, per això, l'autor no pot tractar-la com un objecte».

Per tot això, i als efectes d'acreditar si es va cometre el delicte de violació, és irrellevant la vida passada, present o posterior als fets de qui presenta una denúncia per un crim tan greu. La defensa de la integritat física i moral de la víctima no està condicionada a cap circumstància ni res ha de demostrar perquè els seus drets siguin emparats.

Tot el que s'ha dit és perfectament compatible amb el dret que assisteix qualsevol processat a emprar en judici els mitjans de prova que millor serveixin a la seva defensa (article 24 CE). En segon lloc, que una prova sigui admesa en un procés penal no vol dir altra cosa que aquesta prova s'incorpora al conjunt d'indicis que ha de tenir en compte el tribunal a l'hora de sentenciar. En aquesta línia, i com ha reiterat el Tribunal Constitucional, l'apreciació conjunta de la prova ha de basar-se en elements que per si mateixos puguin merèixer el valor d'indicis vàlids, bé perquè directament ho siguin, bé perquè en unió d'altres elements de prova puguin arribar a assolir aquest valor.

Cal concloure recordant que hi ha delictes, com el de violació, en els quals, per les seves pròpies característiques i per les circumstàncies que solen envoltar el fet delictiu, no és fàcil que puguin presentar-se moltes més proves que el testimoni de la víctima i, si cas, informes mèdics i psicològics sobre l'estat de salut físic i psíquic de la persona agredida. No es tracta que valgui una mera declaració per condemnar algú sinó que, com han reiterat el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem (així, per exemple, Sentència de la Sala Segona de 27 de setembre de 2017), el seu testimoni pot ser suficient sempre que concorrin una sèrie de requisits: 1) que no hi hagi motius per sospitar que estem davant d'una acusació espúria i interessada en causar un greu perjudici als denunciats; 2) que la denúncia reuneixi unes condicions que la facin versemblant, per al que caldrà tenir en compte el conjunt dels fets i les seves circumstàncies; 3) que la denúncia sigui persistent, ferma i sense ambigüitats ni contradiccions substancials al llarg del temps. En suma, el testimoni de la víctima és suficient per destruir la presumpció d'innocència quan és clar, no sospitós, sense contradiccions essencials, ple de detalls, coherent i persistent.