Síndrome d'Hybris

21.11.2017 | 09:41

Novament, la ciència ha ratificat el que ja intuíem però no gosàvem afirmar sobre com el poder trastorna mentalment les persones que l'ocupen. Devem al Dr. David Owen, neuròleg, els primers estudis a la dècada dels 70 sobre els efectes del poder en el comportament dels polítics del Regne Unit. Va observar com alguns dirigents mostraven una embriaguesa de poder descrita com la «síndrome d'Hybris», que segons la tradició de la Grècia clàssica, s'atribuïa als herois que, vencedors de les grans batalles, conquerien la glòria i, empatxats de poder i èxit, començaven a comportar-se com déus creient-se capaços de qualsevol cosa. La ceguesa de l'obstinació i la prepotència d'alguns personatges amb responsabilitats jeràrquiques els duia a enfrontar-se a les divinitats, per la qual cosa rebien un càstig. Aquest neuròleg conclou que «el poder intoxica tant que acaba afectant el judici dels dirigents». Poca broma. O sigui que una persona més o menys normal es fica en política, arriba al poder, i la legió d'incondicionals que l'envolten li van reconeixent dia a dia la seva vàlua. A poc a poc comença a pensar que és mèrit propi i que ha estat cridat pel seu virtuosisme. Els afalacs el porten cap a la megalomania, els símptomes de la qual són la infal·libilitat i creure's insubstituïble. Quan un polític no admet altre criteri que el propi, no escolta les idees dels altres, es torna imprudent prenent decisions pel seu compte ignorant el consens, està patint la síndrome d'Hybris. Si per raons diverses deixa el poder real necessita continuar essent reconegut i busca la forma d'estar present a l'espai públic, com ara fent conferències sobre temes que desconeix. Els deixo la llibertat de posar noms i cognoms.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema