La Catalunya ferida (1)

22.11.2017 | 09:50

Hi ha un film excepcional de Luis Buñuel El Ángel Exterminador, que analitza la reacció humana d'un grup de burgesos satisfets i cortesos, conduïts a una situació límit. El director els arrenca les màscares socials, com a gent d'ordre, i fa emergir la seva verdadera identitat oculta sota prejudicis i convencions de classe i repressions socials. Surten de dins d'aquella respectable colla els monstres encongits, els fantasmes escanyats en calaixos foscos de llurs ànimes. El director empra el llenguatge del surrealisme. En el film tanca en un luxós pis gent culta i educada; un cop acabat l'exquisit sopar van degradant-se puix que cap d'ells s'atreveix a creuar el llindar de la porta, sortir del pis i per això resten tancats en l'espai.

De bell antuvi els clausurats s'ho prenen festivament, no volen admetre la gravetat de la situació, però, en la mesura que passen els dies, van aflorant els problemes de convivència elementals per manca de menjar, d'aigua, però també els interpersonals, l'enveja, la rancúnia, l'odi i la violència; la circumstància es fa explosiva. Finalment surten de l'edifici i es reuneixen de nou per celebrar-ho en una catedral; acabada la cerimònia cap d'ells s'atreveix a trepitjar el carrer i de nou queden tancats en un espai religiós.

Tanmateix, aquest procés endegat a Catalunya ha portat la gent a viure al límit i ha provocat que saltessin moltes màscares, que ocultaven la verdadera cara; es tracta de persones embassades en una indumentària conceptual falsa o que es limitaven a fer la viu-viu sense deixar-se entendre a fi que ningú pogués calar-los. El procés ha servit per conèixer-nos millor, com un test de personalitat, i ara se sap amb qui es pot confiar i quina és la resistència o la voluntat de cadascú.

(Això és aplicable als dos bàndols, per això a tots la realitat ens ha sorprès; aquella noieta que al matí saludàvem a l'ascensor i mai no intimarem amb ella, fins ens férem una imatge política d'ella ha resultat una activista abrandada. O aquell company de feina inexplicablement és un dirigent. Com si haguessin viscut en la intimitat la ideologia política).

Uns que dissimulaven el seu patriotisme pràctic, no teòric, espanyol o català, emboçats en disfressa anarquista o cosmopolita o directament es declaraven apàtrides, a l'hora de la veritat els ha sortit de dins la seva verdadera identitat nacionalista. El nacionalisme veí sempre és insolidari, antipàtic, excloent i lleig.

Catalunya està ferida i alguns creuen que dividida. (D'aquesta divisió en parlaré en el pròxim article, per esbrinar si és real o suposada). El PSC, ambivalent amb les seves dues ànimes, és el que més ha insistit que Catalunya està dividida amb la garneu intenció de dividir-la amb fi electoral; a diferència del PSUC, van apartar i incomunicar espiritualment els nouvinguts perquè no se sentissin atrets pel catalanisme.

Ara uns descobreixen la sopa d'all, s'esparraquen les vestidures i proclamen: Oh! els dirigents, Puigdemont, Junqueras, Comín han enganyat els independentistes il·lusos». Quin descobriment, com el de la sopa d'all! Com si mentir no anés en el càrrec dels prohoms distingits, suposadament purs i lliures de tota màcula de pecat. Que potser el president d'un equip de futbol declara als socis: «Us haig d'anunciar que no estem preparats, no tenim bona logística i perdrem tots els partits? Que els sacerdots de totes les religions adveren als creients: «Us confesso que el cel no existeix i podeu pecar tant com us plagui»? (Els partits polítics són les noves religions laiques). És que els polítics amb aspiració de manar proclamen: «No crearem cap lloc de treball, no apujarem els impostos, els amics continuaran corrompent-se, fins i tot, més que abans? O «aparteu-vos, senyors de la casta, perquè nosaltres per destí diví volem ser la nova casta»? El problema, doncs, no és mentir, que va implícit en l'ofici de polític, el problema és la credulitat o no de la gent que té fe en els partits; hi ha qui s'ho creu cegament i qui no. Sempre ha estat així, i em temo que continuarà així. Era sabut que no hi havia res preparat, igual de sabut que el Govern central s'enfadaria.

Ja sé que uns argumentaran no comparis l'engany de la independència amb altres ensarronades electorals. No és el mateix. Doncs per a alguns la promesa incompleta de crear un milió de llocs de treballs o acabar amb la corrupció pot ser tan tràgica i desesperada com no acomplir el somni sobiranista. Tot això depèn del gust i de les necessitats dels consumidors, dels votants. Si les mentides són imperdonables el 21-D la gent no els votarà o els ho perdonarà tot atribuint les falòrnies a una estratègia política per no mostrar les cartes o per evitar la violència, si no s'expliquen bé, no els votaran.

Alguns critiquen l'exgovern de la Generalitat perquè s'han servit de la utopia independentista per romandre en el poder i li exigeixen puresa i exemplar comportament. Tots els partits per encimbellar-se al poder han engrescat els votants amb una utopia social o econòmica. Per exemple: «Si em voteu, acabaré amb l'atur i crearé un milió de llocs de treballs» o «només nosaltres apartarem la corrupció del sistema». I si incompleixen culpen el govern anterior. Si l'electorat creu que les promeses utòpiques eren ensarronades, els penalitza, i si encara no ha perdut la fe, els segueix votant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema