El Madrid, per golejada

23.11.2017 | 06:58

En el futbol i en la política, vals tant com el teu últim resultat. La brusca transformació del conflicte permanent entre les espanyes centrípeta i centrífuga en un Madrid-Barça ha beneficiat la indústria de l'espectacle, a risc de lliurar el desenllaç als hooligans de tots dos bàndols. La desgraciada frase futbolística que exigeix «guanyar pel civil o pel criminal» s'ha traslladat a la crisi catalana, amb mesures carceràries per assegurar el resultat.

El joc brut imperant no eximeix de proclamar un vencedor. El Madrid, per golejada. A l'espera del partit de tornada a les eleccions del 21-D, l'última edició de la trobada política entre madridistes i barcelonistes s'ha saldat amb victòria dels primers. Per descomptat, tot lector avisat recela d'un veredicte procedent de l'interior, tacat de proximitat.

Caldrà citar per tant la crònica esportiva de l'ultraliberal Financial Times, simpatitzant de l'independentisme i de qualsevol procés que posi en perill la Unió Europea. D'aquí que tingui especial valor l'arbitratge de Michael Stothard, una de les figures de la cobertura exterior de la crisi al costat de Raphael Minder al New York Times. El diari londinenc de propietat japonesa sentencia que «Madrid temia que els separatistes prenguessin el carrer per intentar la creació d'un Estat per la força. En canvi, la capitulació de les institucions catalanes va ser immediata».

Golejada madridista, per tant. Tot i que el resultat previ no defineix el posterior, i el catalanisme tingui la condició de favorit en les eleccions de desembre, el PP ja ha cobert alguns dels seus objectius. La seva tàctica ha estat destructiva però eficient. Si vols dissimular l'arbre que pretens tallar, tala un bosc sencer. En concret, exacerbar la independència de Catalunya ha permès neutralitzar la corrupció dels populars, que començava a ser molt perjudicial per a les seves expectatives perquè s'havia disparat entre les preocupacions ciutadanes.

Un experiment permet calibrar l'èxit d'aquest recurs a la disfressa de la corrupció. Si se suprimeix el titular dominant en els diaris o telenotícies durant l'últim mig any, s'observa que Catalunya hauria hagut de ser substituïda pels escàndols quotidians de corrupció. De fet, l'interval entre el xoc anterior i el prepartit de la campanya electoral està sent demolidor per al PP, processat al complet per colpejar ordinadors.

El segon objectiu de Rajoy no era menys ambiciós que el primer. L'«esdeveniment històric al planeta», per citar l'enyorada Leire Pajín, havia estat el 2017 la resurrecció de Pedro Sánchez. Contra tot pronòstic, el candidat dels militants del carrer recuperava la secretaria general de la qual havia estat desallotjat a cops de pals. L'aurèola dels vencedors li havia adjudicat la semblança d'un discurs redemptor. Les enquestes mesuraven una aproximació del PSOE al PP, amb voluntat d'empat tècnic.

Era imprescindible un tractament de xoc, i la crisi catalana ha reduït a la seva autèntica alçada a un balbucejant Sánchez. Quan s'examinin les restes del naufragi, l'harakiri del socialista es datarà en la nit de la jornada del referèndum d'independència. En lloc de reclamar unes eleccions generals que haguessin anul·lat la dinàmica Madrid-Barça, al secretari general del PSOE només li va faltar demanar el vot per a M. Rajoy. La presentació i retirada de la reprovació de Soraya Sáenz de Santamaría pels excessos policials no només entrarà en els annals dels grans ridículs polítics, també s'obrirà un buit en la història universal de la infàmia.

La victòria no és l'única recompensa, ni tan sols la més gran. La crisi catalana ha suposat la pedra filosofal per acariciar una majoria absoluta de PP i Ciutadans, encara que els populars s'han excedit en les dosis i s'arrisquen a deixar-se superar pel partit a la seva dreta. No pot ser casualitat que la càrrega conservadora, contra les autonomies en general, hagi coincidit amb el moment de menor representació del partit de Rajoy en aquestes regions. Un cop més, la sorpresa és la col·laboració del PSOE en la ruïna de comunitats que governa, totes elles perverses i adoctrinadores.

Tampoc és menyspreable l'erosió que el contorsionisme al Madrid-Barça ha causat en el prestigi de jutges, fiscals i policies. El PP no castiga aquí només els que des d'aquestes institucions van tenir la gosadia d'investigar-lo. També els desacredita en previsibles nous casos de corrupció.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema