L'historiador Jaume Vicens Vives va deixar una extensa obra, reconeguda per la seva solidesa. Sense apartar la qualitat de la seva feina, atenia després els desitjos dels qui li demanaven que fes un pròleg per a un llibre. Bé podríem dir que el pròleg ja és un gènere literari propi : té uns ingredients de seducció, introit, invitació, tot encaixonat en una limitació d'espai. Vicens Vives va fer un pròleg modèlic pel llibre Panorama del pensament català contemporani, de l'autor J.Ruiz i Calonja, editat l'any 1963.

Del pròleg escrit per Vicens Vives en podem extreure unes cites, reflexives per elles mateixes: «Crec importantíssima la participació directa del públic a la reparació de la Història. Tothom vol deixar de ser tractat com un zero a l'esquerra, que no vol el biberó de la frase feta. Són molts els qui volen «assabentar-se'n» anant a les fonts. Informar-se és un imperatiu moral.» ... «Es remarca que l'esperit català s'expandeix reblat per la voluntat de ser, de perviure i de llegar al món el seu missatge.»... «Un dels defectes que hem de vèncer els catalans és el d'actualitzar la Història. Nosaltres no podem ni hem de viure angoixats per la Història. Hem de conèixer-la i dominar-la, no ésser-ne uns màrtirs. No hi pot incórrer un poble jove, actiu i generós.»

Anar a les fonts -com deia Vicens Vives en aquell pròleg- és la raó i el propòsit del llibre Panorama del pensament català contemporani, un treball pacient i voluminós de Ruiz i Calonja, recopilant textos d'uns autors que il·luminaven els camins de la construcció del catalanisme, passant per les diverses èpoques des del Romanticisme,i la gent de la Renaixença i fins els noucentistes. El llibre aplega escrits, opinions, teories, de gent absolutament diversa, de diverses especialitzacions, fins a un total de 116 autors que es troben en un volum de 500 pàgines. És el relat de successives visions d'aquell present històric que cada autor havia viscut en el seu temps, circumstàncies concretes i variants que suggerien opinió i voluntat de divulgació d'algun criteri. Repetim la data de l'edició, ben representativa: 1963. És a dir, faltaven encara dotze anys pel final del règim franquista, cosa que significa una rígida vigència d'aquell aguait i sentinella sobre tota publicació en català i de contingut «perillós». Molt probablement l'edició del llibre citat va haver de passar per algun laberint polític i administratiu. I el llibre va sortir i va tenir una eficàcia molt agraïda.

Cinquanta anys després d'aquella edició que va marcar època, ara convindria llegir un altre panorama del pensament català, posat al dia d'avui, a la circumstància del procés i del rumb i dels vents. Cada època de la nostra història vol tenir o recuperar la recerca de signes i identitats i maneres de donar-hi forma. Les últimes dècades han generat suficient producció editorial per certificar aquella voluntat de ser; ens convindria un recull representatiu, que seria la continuïtat d'aquella contemplació que es va fer l'any 1963. I al mateix temps seria el contraverí d'aquelles campanyes electorals que ens venen a sobre i que acostumen a ser nervioses, mentideres i punxegudes.

A l'obertura del llibre que avui ens ha ocupat figura un poema de Josep Carner que -cent anys després- continua il·luminant els nostres camins, massa sovint incerts: «Damunt de l'home atuït per l'afront, que els germans facin festa en el món. I amb honrament puguin seure a la taula pobles avui sense dret ni paraula.»