Hi hauria bones raons perquè el catalanisme engegui a fer punyetes els líders independentistes que no van saber veure la realitat i es van llançar a una piscina sense aigua. Però també hi ha una raó per ajornar el càstig merescut: el fet que l'alternativa és una victòria del bloc del 155 disposat a revertir molts dels avenços que, a empentes i rodolons, entre embranzides i retallades, s'han aconseguit des del 1978 fins ara.
Si noves enquestes no ho desmenteixen (i han passat massa pocs dies des de les anteriors), les eleccions del 21 de desembre tindran dos guanyadors, un a cada bloc. Pel costat independentista, serà Esquerra Republicana, encapçalada de dret o de fet per Marta Rovira. Pel costat unionista serà Ciutadans, que presenta com a mascaró de proa Inés Arrimadas, de la qual sabem que domina el català però usa el castellà al Parlament. Legítimament, sens dubte. I significativament, també sens dubte.
Demòcrates i republicans admeten, amb la boca més o menys petita, que la independència va per llarg. No hi renuncien però confessen que n'hi falta un bon tros per arribar a les condicions objectives. Ara se centren a defensar l'autogovern, perquè el centralisme espanyol vol aprofitar l'avinentesa per fer anar la tisora amb poca dissimulació. L'escola i la política lingüística són en el seu punt de mira. També la ja escassa llibertat de moviments pressupostaris, o la rellevància i autonomia dels Mossos. Un programa defensiu contra aquestes amenaces també el trobaríem a Catalunya en Comú, que no és independentista. El partit de Domènech i Colau aspira a exercir al Parlament un paper de complement necessari, que pot ser molt important segons el que diguin les urnes.
Dos blocs, un partit destacat a cada bloc, cadascun amb la seva candidata. Marta Rovira ha estat molt bel·ligerant a favor de l'acceleració dels temps que ha portat a proclamar la República quan encara no es podia defensar, i ara mateix defuig l'autocrítica a la qual s'apunten molts dels seus companys. Per a uns això és motiu de confiança i per a d'altres, del contrari. Però l'alternativa és l'arribada a la presidència de la Generalitat d'Inés Arrimadas, candidata del partit nascut expressament per combatre els «excessos» autonòmics de l'Estatut del 2006. I aquí no hi ha gaire marge per al dubte sobre quines polítiques aplicarà en matèries sensibles.
