Banquers que venen hotels a preus de saldo

24.11.2017 | 07:05

En menys d´un any, dos bancs que abans eren catalans per la seves raons socials s´han tret dels seus balanços la llosa de tenir actius hotelers sense saber què fer amb ells, tret de com a molt agrupar-los i encarregar la gestió a professionals tot esperant l´arribada de temps millors.
Per una banda, el banc que abans era caixa de pensions i d´estalvis catalana i balear fa menys d´un any que va decidir alleugerar el seu balanç d´actius hotelers i va vendre a preu de saldo una part d´ells, els quals van ser comprats a un preu insignificant comparat amb el de la taxació inicial pel gegantí fons Apollo Global Management.
També l´altra entitat financera que abans era catalana, la que porta per marca el nom de la ciutat del Vallès en la qual va ser creada i en la qual tenia la seva seu social fins fa poques setmanes, ha venut un grapat d´hotels a preu de saldo. En el seu cas, havia format un conglomerat gestionat per un equip tot esperant un comprador. La seva aparent, o si més no convenient, necessitat venedora fa poc ha trobat comprador en la gegantina inversora immobiliària Blackstone (111.000 milions de dòlars en actius). Aquesta empresa va ser protagonista entre l´any 2007 i el 2014 d´una operació extraordinària –la més gran de totes les seves– comprant Hilton per 26.000 milions de dòlars i després venent accions a la borsa. Una operació que va ser qualificada per Bloomberg com la millor adquisició «apalancada» (leveraged buyout) de la història empresarial de tot el món.
Tanmateix, no és la primera vegada, en la història recent de l´Estat espanyol, de venda bancària d´hotels a preus de saldo. Hi ha precedents. Quan hi ha crisis, les entitats financeres que s´han de quedar actius immobiliaris hotelers per impagaments crediticis acostumen a vendre amb pèrdues, i sempre troben compradors que han sabut dosificar la seva paciència, tot esperant el moment adient que els afavoreixi fer un excel·lent negoci, generalment temporal. És un fenomen cíclic. Comença amb un entorn d´economia pròspera i un mercat de demanda en el sector hoteler: els seus alts rendiments atreuen inversors de fora del sector. Aquests afegeixen els seus llits a l´oferta existent i el mercat es converteix en un mercat d´oferta. I de seguida baixen les tarifes i els marges. La situació es converteix en salvi´s qui pugui quan coincideix amb una crisi econòmica total –val a dir fonamentada en una crisi financera– com va passar a partir dels anys 2007 i 2008. Els hotelers experimentats i amb vocació de permanència en el sector solen salvar-se. I torna a començar.
Arribats en aquest punt, vull afegir que les transaccions d´hotels a preus de saldo fa molts anys que existeixen. I aporto com antecedent històric el de Conrad Hilton, un gran hoteler que va crear la cadena que porta el seu cognom i anys més tard també la que llueix el seu nom. La seva biografia és molt interessant. Va crear la seva empresa hotelera el 1919, quan tenia 32 anys d´edat i molta experiència professional com a empleat de banca i com a llogater d´habitacions buides dels seus germans emancipats (eren 7) a la casa del seu pare, en ple allau d´immigrants arribats a Texas per l´atracció dels pous de petroli. I es va fer hoteler perquè va descobrir l´oportunitat de comprar un hotel, en el qual va invertir els diners que havia estalviat per crear el seu propi banc amb uns amics com a socis. La seva trajectòria hotelera va ser bona fins que es va veure truncada per la Gran Depressió (1929). La caiguda de la demanda el va deixar sense recursos propis, mentre estava immers en projectes nous, per la qual cosa se li van acumular els deutes i li va arribar l´execució d´hipoteques. No obstant això, va pactar una fusió amb un grup dues vegades més gran que el seu, i tot i que l´acord va durar poc –es va trencar el 1934– havia capejat el temporal i va tornar a començar per lliure, conservant la propietat de tres dels seus hotels. Tres anys després va liquidar els deutes encara pendents. I només un any després, el 1938, va saber aprofitar la crisi de tercers. Va trobar una ganga a la ciutat de San Francisco –l´hotel Francis Drake– que era una gran ­oportunitat de negoci: la seva construcció havia costat 4 milions de dòlars (de l´època) i el va poder comprar per 725.000 dòlars. Val a dir que va pagar per ell menys del 19 per cent del cost d´edificació. Quan va traspassar, el 1979, als 91 anys d´edat, Conrad Hilton va deixar un grup amb 185 hotels als Estats Units i 75 a la resta del món. També Bill Marriott, el fundador del grup hoteler que ara és l´actual líder mundial en nombre d´habitacions, i altres hotelers dels Estats Units van saber treure profit a partir de 1990 de l´enfonsament de la borsa de Tòquio, que va provocar l´abandó del mercat immobiliari nord-americà dels fins a aquell moment actius inversors japonesos. Hi va haver hotels acabats de construir venuts a preus de saldo davant la sobtada falta de recursos dels asiàtics.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema