Que en ple mes de novembre el fred només s´atreveixi a treure el nas quan marxa el sol provoca una sensació estranya. És com aquells bodegons barrocs, quan els pintors es van començar a atrevir a pintar magranes macades, fulles pansides i pomes corcades. Sensació de cosa caduca, que arriba a la seva fi, que s´acaba. És també la sensació que em provoquen aquestes eleccions de desembre. Les eleccions més estrambòtiques que haurem viscut, amb permís del Referèndum de l´1-O.

Com que els veïns fan exactament a l´inrevés del que proclamava Virgili, allò de perdonar els vençuts i abatre els superbs, segurament la tàctica d´exiliar-se a Brussel·les haurà estat la més assenyada i fructificadora. La de deixar-se empresonar potser també tindrà rèdit, però els nostres consellers engarjolats a penes poden piular de tant en tant a les xarxes, contestar algunes cartes i demostrar, això sí, com s´acarnissen els veïns amb els vençuts, a qui volen, no només empresonats, sinó humiliats. Una de les pràctiques més vergonyants, ja no d´un estat democràtic, sinó d´un estat sigui de la mena que sigui. Unes pràctiques que demostren feblesa interna, manca de principis i de valors.

Però som aquí. És probable que l´Estat (costa de dir els tribunals) decideixi alliberar els consellers i els Jordis just abans de les eleccions per quedar com a magnànims. Me n´alegraré, és clar. Alegria que no implica ni comporta oblit. Les eleccions del 21D són com les pomes corcades i les fulles músties dels bodegons. Les haurem de guanyar si volem que aquest país preservi la idiosincràsia que li queda. Esperem que Sèneca tingués raó quan escrivia: «Ningú no ha conservat gaire temps un poder basat en la violència».