Joguets vells

A mesura que sumes anys, quan s´acosten les agredolces festes nadalenques, deixes de fer avaluacions anuals i comences a fer-les absolutes

25.11.2017 | 09:24

Fa anys que soc víctima de la síndrome del joguet vell. Com molts de vosaltres, ara no ho vulgueu negar. Si feu l´exercici de repassar a consciència l´evolució de les vostres vides, us adonareu que en algun moment heu estat confinats per algú als llimbs de l´oblit o dels records, que pel cas és el mateix. De la mateixa manera, probablement veureu que també heu actuat així alguna o més vegades. Per tant, en menor o major mesura, tots hem patit les conseqüències d´aquesta peculiar síndrome.

És curiós, però a mesura que sumes anys, quan s´acosten les agredolces festes nadalenques, deixes de fer avaluacions anuals i comences a fer-les absolutes, vitals, i et venen a la memòria fets puntuals que creies oblidats i que no acabes d´entendre per què coi afloren ara del teu subconscient.

On són les persones que ens van relegar, en el seu moment, a l´oblit? Què se n´ha fet de les que vam decidir enviar-hi nosaltres? Existeix aquest lloc, una mena d´espai interdimensional on les projeccions passades de qui vàrem ser continuen interrelacionant-se entre elles al marge de les nostres volubles personalitats presents? I la pregunta del milió, a priori, menys metafísica i més fàcil de respondre: realment canviem tant amb el pas dels anys com per justificar la pervivència d´aquesta síndrome?

La pregunta no fa referència a l´àmbit físic, clar, aquí que cadascú aguanti la seva pròpia espelma, apel·la a la manera de pensar i sobretot a la diferent reinterpretació que podem arribar a fer de les coses en funció del temps, a tot allò que, al cap i a la fi, ens obliga a apartar durant un cert període, o per sempre més, tant objectes com persones que van arribar a ser molt importants en algun moment pretèrit de la nostra vida.

Tots tenim dret al canvi, a avançar, a desfer-nos del passat que ja no ens serveix, és llei de vida, però tots hauríem d´aprendre a afrontar el procés amb tranquil·litat, amb pau, defugint d´eufòries fugisseres i irreversiblement egoistes, no com aquell maleït nen que es va cansar de jugar amb el vaixell pirata de Playmobil i va decidir abandonar-lo de qualsevol manera perquè va frisar amb un ordinador Amiga 500 que ho estava petant fort.

Els joguets, per exemple, encara que no ho semblin, tenen sentiments profunds, emmagatzemen –de fet– bona part dels nostres i si en el seu moment els vas guardar amb tacte, amor i respecte, segurament hi has pogut tornar a jugar temps després, quan la inevitable crida de la nostàlgia s´ha consumat. Si els van arraconar a la seva sort, en canvi, els que no han sucumbit a l´oblit definitiu ho han fet a la trencadissa, i si alguna vegada els has volgut recuperar, t´has hagut de conformar amb els bocins dels records que has pogut conservar o, en el pitjor dels casos, amb les còpies que, inconscientment o no tant, has acabat buscant per wallapop. O pitjor encara: per la resta de xarxes socials. Història de les nostres vides. I mai més ben dit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema