El títol l’he agafat de l’amic Joan Tàpia, antic director de La Vanguardia i analista polític d’aquest diari en l’edició dels diumenges. Per més mentides, enganys, falsedats, faules, fal·làcies, garrofes, invencions i enganyifes a les quals ens han sotmès els d’ERC, PDeCAT i la CUP, així com per més caos, confusions, desordres, embolics, enfarfolls, garbuixos i tripijocs creats pels mateixos, fins destruir la cohesió social i enfrontar membres de famílies i de colles d’amics, objectivament mig Catalunya encara viu en el núvol.
Aquesta meitat segueix creient que la culpa de tot la té el PP (i Madrid), que tot Espanya, a excepció de nosaltres, els catalans, és una retardada mental i una endarrerida econòmica-productiva, que té nostàlgia d’en Franco i, per tant, segueix essent intolerant i autàrquica, i que, al cim, allò del general Espartero de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys per tenir ben sotmesa Catalunya, avui és l’article 155 CE.
Consegüentment, el PSC és un traïdor a Catalunya per no haver-se sumat al sobiranisme i a l’independentisme, oblidant-se de la seva inmaculada trajectòria de servei a aquest nostre país i del seu paper clau en la convivència tinguda, àdhuc la seva positiva presència en el món municipal i en el Govern central, mentre que Cs i PP no són altra cosa que la reencarnació de Falange i el Movimiento Nacional.
És la retòrica de traç gruixut, prepotent, messiànica i esbojarrada. El «jo tinc la raó i tu no en tens cap, de raó» de la supremacia hitleriana i soviètica, però sense tenir consciència que beuen d’aquestes maleïdes fonts històriques donat que una emocionalitat malaltissa els ha sotmès al dictat d’un discurs sectari, a la dictadura dels 140 caràcters del tuit on tot és blanc o és negre sense aturar-se a pensar amb els grisos de tota civilitat, i la influència caciquil, tirana i despòtica d’alguns mitjans de comunicació «criminògens», en adjectiu del filòsof basc Fernando Savater, degudament «pagats» pels nostres impostos. Han donat cobertura a les fatxenderies del règim polític imposat pel PDeCAT, ERC i les CUP, alhora que han estat la mortalla de Catalunya. Vergonyós.
En el carrer hi ha espasmes. El «català emprenyat» del periodista Enric Juliana, bon retratista d’una societat catalana molt tocada per la gran crisi econòmica tinguda i exhausta pel quietisme d’en Mariano Rajoy i la hieràtica postura del PP respecte d’un finançament just de la Generalitat, ha esdevingut un «català molt emprenyat» pel falsari «relat» dels Puigdemont, Junqueras, Gabriel, Cuixart, Sànchez i altres acompanyants i titellaires de l’endimoniat processus posat en marxa pel cap decapitat d’en Mas. La fugida a dia d’avui de 2.624 empreses de Catalunya, la pèrdua de la cocapitalitat financera espanyola, i el «no» de la UE que l’Agència Europea del Medicament s’instal·lés a Barcelona per la inseguretat jurídica i política creada per l’independentisme (cost de la broma: 18.000 llocs de treball, cents de milers de milions d’inversió farmacèutica vinguts de tot el món i alguns milions de pernoctacions hoteleres cada any) és una de les factures ja pagades per tanta imbecil·litat com ignorància de mig Catalunya, entre la quals els Tous, que ara expulsen la Rahola i la Rakonsnik de la seva fundació davant les pèrdues en venda que suporten.
El fariseisme dels dirigents processistes és tan prodigiós com prodigiosa és la facilitat dels seus seguidors per empassar-s’ho tot. Els que es troben a la presó han fet apostasia de la seva fe en la independència unilateralment proclamada i han tornat a la cleda de la Constitució-Estatut acceptant la legalitat de l’aplicació de l’article 155 CE. Segueixen els passos de la Forcadell, que, per no quedar-se a la presó d’Estremera, estava disposada a rendir honors a la bandera espanyola. En Puigdemont, àlies Puigfugit, des de Brussel·les estant, atrapat en el seu somni, envia missatges de resistència que no obeeixen ni els membres del seu extirpat govern, mentre l’ordre europea de cerca i captura segueix el seu camí. Aprofita per anar tuitejant que l’aplicació de la disposició constitucional és «il·legal» alhora que l’accepta de facto presentant-se a unes eleccions convocades pel president del govern d’Espanya i enviant PDeCAT a la forca sense cap mirament. La contradicció entre el somni i la realitat en fase demencial.
Una rapinya estafadora que, potser, segueix agradant a la mitja Catalunya instal·lada en el núvol per no acceptar l’única veritat de tot el relat independentista: que ha estat un engany de dimensions multiplanetàries. Ja sabem tots que els errors propis són de difícil assumpció, però m’agradaria creure que el ximpletisme irredempt no domina aquesta meitat de Catalunya. Sobretot quan el vot és secret i rectificar és de savis. Veurem.
