La cosa és així: Espanya no negociarà la independència de Catalunya si no és obligada per una força irresistible, i el sobiranisme català ha comprovat a les seves costelles que la via unilateral és impracticable si no disposa d´aquesta força irresistible, difícil d´organitzar ara com ara.

Aquest escenari pot canviar, naturalment, perquè res en el món ni en la societat no és etern, però els canvis necessaris van per llarg. Caldria que Espanya es desdís d´uns principis fonamentals vigents des del segle XVI, quan Quevedo insultava els catalans recollint el pensament de la cort. O que patís un col·lapse semblant al de la Unió Soviètica al 1990. No una simple «crisi del règim del 78», sinó una fallida econòmica i política absoluta, que paralitzés l´Estat i el deixés sense capacitat de reacció, amb soldats, policies i funcionaris sense ordres ni comandament. Es crearia llavors un buit aprofitable. Però no fa la cara que això hagi de succeir en els propers anys.

L´altre canvi que modificaria el paisatge requereix la conversió a la independència de tots els catalans que falten per arribar no ja a la majoria absoluta de la meitat més u, sinó a una xifra propera a la quasi totalitat; aquesta seria una força indiscutible, però per convertir-se en irresistible hauria d´estar íntegrament mobilitzada (sempre per vies legals, senyoria), i tot i això dependria de la força i la fermesa mostrades per l´altra banda. Però ara mateix els partidaris de la independència, segons l´enquesta més favorable (la de la Generalitat), oscil·len entre 41% i el 49%, segons com es formuli la pregunta. Tindrem un altre recompte el dia 21 de desembre a la nit, quan es facin públics els resultats electorals.

I com que la cosa és així, Esquerra i el PDeCAT estan excloent les accions unilaterals d´una possible declaració conjunta d´intencions. També és cert que d´aquesta manera poden estar ajudant a la llibertat provisional dels membres del Govern destituït per l´Estat, molts dels quals són candidats. Però més enllà d´aquest objectiu tàctic, els dos partits saben que ara com ara es tracta de guarir les ferides i aturar un cop a l´autogovern que no s´ha acabat, perquè el sisme del 155 tindrà rèpliques: el Govern central té força ganes d´aprofitar l´avinentesa, i els vents recentralitzadors són cada cop més dominants a la meteorologia espanyola.

Un programa defensiu allunya la CUP, intransigent per naturalesa, i apunta vies de coincidència amb els comuns.