Una de les conseqüències del procés és l´explosió del mapa polític català. Només ha sobreviscut, i en principi amb elevades plusvàlues, ERC. També sobreviu el PP, amb un paper insignificant en la política interior catalana. El PSC, que a les eleccions espanyoles de 2008 havia literalment arrasat i que durant anys disposava d´una sòlida supremacia en el món municipal, va ser el primer a caure. Iceta l´ha refet, però lluny dels anys gloriosos. ICV ha quedat diluïda com un terròs de sucre dins del projecte dels comuns.
El procés, en canvi, ha fet emergir Ciutadans, dissenyat per un grup d´intel·lectuals d´esquerres disconformes amb el que consideraven alineació del PSC de Maragall amb el nacionalisme. Després, CS ha anat virant cap a posicions més dretanes. El cas més espectacular de voladura a la política catalana ha sigut l´antiga Convergència, que ha ostentat la presidència de la Generalitat durant 30 dels 37 anys de govern autonòmic. Ni la reconversió en el PDeCAT l´ha salvat.
D´alguna forma, segueix aquí, però el futur del partit ha quedat en mans de Puigdemont i les decisions es prenen des de Brussel·les. Fa mesos, el PDeCAT tenia un pla per al´endemà que es proclamés la irrealitzable República Catalana: passar a l´oposició, fer foc nou i tornar a ser un partit de centredreta liberal. Aquest projecte va quedar dinamitat el dia 3 de novembre, quan la direcció del partit va rebre una trucada des de Brussel·les: «Em presentaré a la presidència de la Generalitat».
La veu era de Carles Puigdemont, imprevisible com sempre, després d´haver dit per activa i per passiva que el seu mandat tenia data de caducitat i que no es presentaria a la reelecció. Es molestava quan algú dubtava de la seva paraula. Puigdemont era conscient que, si no era candidat, al cap de pocs dies ningú es recordaria d´ell. Les processons cap a Bèlgica s´haurien acabat. I no volia acabar com a Artur Mas, que ha hagut d´afrontar els processos judicials gairebé com un ciutadà anònim.
Molts dirigents del PDeCAT van conèixer la notícia, astorats, a través dels mitjans de comunicació. El partit tenia damunt la taula dues possibles candidates: Neus Munté i Mercè Conesa. Puigdemont acabava de posar els seus entre l´espasa i la paret. Tenien un dilema: no s´entendria que deixessin tirat al president que, en teoria, havia conduït Catalunya a les portes de la independència. I les ombrívoles perspectives electorals, malgrat que n´eren conscients des de feia temps, van acabar de fer la resta.
L´objectiu és que si les enquestes preveien uns 45 diputats a ERC i uns 20 al PDeCAT, la llista de Puigdemont, amb més gent propera a ERC que de l´antiga CDC, escurci les diferències pel factor president. I després? Primer presenciarem la lluita soterrada Puigdemont-Junqueras. Ja competeixen per demostrar qui es resisteix més a acatar l´article 155. Celebrades les eleccions, ja veurem. Primer, sobreviure. La política catalana fa temps que ha perdut la perspectiva.
