Segons una enquesta recent del Baròmetre d´Opinió Pública del CEO, el nivell de suport a la independència augmenta proporcionalment a mesura que augmenta el nivell d´estudis dels enquestats. Per tant, és inexcusable treure lliçons d´aquest gran moviment polític i social que ha il·lusionat la meitat ben bé de la població catalana durant cinc anys.
Primera: el catalanisme està viu i ha sortit reforçat de l´experiència col·lectiva del procés, també entre molts votants no independentistes. Altra cosa és que a les properes eleccions es presentin opcions polítiques i propostes que s´adeqüin als votants catalanistes no independentistes. Els partits haurien de tenir-los molt en compte perquè és un grup d´electors a l´alça. Junts per Catalunya faria bé de desenvolupar la idea manifestada recentment pel seu candidat que és possible una altra solució que no sigui la independència. Jurídicament es poden plantejar formes d´autodeterminació interna dins d´Espanya. D´aquest retorn cap a la moderació depèn el resultat que obtingui aquesta candidatura i, en un sentit més ampli, el conjunt del sobiranisme.
Segona: la DUI, amb tots els seus efectes negatius, ha tingut l´avantatge de poder veure què ha succeït després de declarar la independència. Ningú podrà dir que el procés no va arribar fins al final. L´independentisme ha de prendre consciència que les seves forces actualment són insuficients pel repte immens que és la secessió de Catalunya de l´Estat espanyol. Dir que el procés es va frenar per evitar la violència de l´Estat és simplificar massa i estalviar-se l´autocrítica. El repte només era assumible partint del suport intens d´una immensa majoria de catalans disposats a pagar un preu molt alt per la independència. I aquesta majoria actualment no existeix, i no serà fàcil que hi sigui si tenim en compte que, en general, els sectors socials partidaris de la independència són els que tenen més a perdre. L´estratègia accelerada de l´independentisme no li ha permès fer gaires adhesions entre els catalans amb arrels familiars a les diverses zones d´Espanya, i tampoc ha sabut trobar líders sòlids en aquest amplíssim sector de població.
Tercera: el centre de l´estratègia del catalanisme polític a curt i mitjà termini no es pot limitar a la reivindicació d´un referèndum acordat amb el govern de Madrid. És molt poc realista esperar que Podem pugui imposar un referèndum per a la independència a la resta de partits estatals. Tampoc és segur que en el cas hipotètic que Podem pogués manar efectivament en la política espanyola, defensés el mateix que defensa ara a l´oposició. Més aviat hem de pensar que actuaria seguint l´interès de la major part dels seus votants espanyols. Com podria Podem defensar al mateix temps més despesa pública per a dur a terme el seu programa i deixar la porta oberta que la comunitat autònoma que més aporta pugui sortir de l´Estat?
Quarta: vincular el referèndum d´independència a un hipotètic canvi de règim a Espanya, pot permetre a l´independentisme anar fent la viu-viu uns anys més, sense haver de fer autocrítica necessària dels seus errors d´estratègia que han portat al procés a un atzucac. I de passada, es justifica un pacte d´esquerres a Catalunya entre ERC i els Comuns, amb la CUP fent novament de crossa incòmoda. Però, compte que això es pot tornar en contra dels sectors socials que més han donat suport al procés. L´increment de despesa pública d´aquest previsible nou govern d´esquerres a Catalunya no el pagaran des de Madrid, ni tampoc les grans fortunes i les grans empreses, que disposen aquí i a tot arreu de poder i mitjans per pagar el mínim possible, sinó la classe mitjana catalana.
Cinquena: de la llarga etapa de govern de CiU vam aprendre que el catalanisme no té prou força per canviar l´Espanya actual. De l´independentisme hem après que no té prou força per separar-se d´Espanya. Potser ja és hora que els partits catalans sàpiguen fixar un mínim comú denominador i defensar units els elements necessaris per preservar la identitat nacional de Catalunya, millorar el seu autogovern, i que es posi fi a l´exigència de responsabilitats penals i patrimonials pel procés. Aquest mínim comú denominador rebria el suport d´una base molt àmplia de la societat catalana, que és el que cal per poder negociar eficaçment amb el govern de Madrid.
Sisena: una última lliçó del procés és que els partits d´àmbit estatal defensen els interessos i els sentiments de la majoria dels seus votants. Que els interessos dels catalans enfront dels de la majoria de les restants comunitats autònomes només els poden defensar veritablement els partits catalans que no depenen de Madrid. I que encara es pot confiar menys en aquell partit que a Espanya ha jugat a guanyar vots avivant el sentiment anticatalà, o en aquell altre partit que va créixer aquí fent demagògia amb la llengua catalana, i que ara vol créixer a Espanya sobre la base de ser més espanyolista que el mateix partit governant. Per això, cap d´aquests dos partits ha estat capaç en aquests últims cinc anys de fer una proposta en positiu i mínimament consistent per millorar la situació Catalunya dins l´Estat.
