La lectura del voluminós assaig de 666 pàgines titulat Culpables por la literatura, imaginación política (Contracultura en la transición española 1968-1986) ens ha incitat a pensar en totes les nostres col·laboracions a Girona durant els anys del tardofranquisme, el període que va de la transició a la democràcia parlamentària.

La nostra lectura reflexió és com a protagonistes compromesos que vàrem lluitar durant la dictadura franquista i després també durant la transició democràtica per uns canvis socials, econòmics i culturals; no volem dir revolucionaris, atès que, per ideologia i utopisme, aspiràvem, un cop aconseguides les llibertats democràtiques, a assolir també una república federal socialista i naturalment anticapitalista, antiimperialista, no americana, anti-OTAN i sense bases militars ianquis. Tampoc entrava en els nostres plans la incorporació en el mercat comú europeu, malgrat que érem i som europeistes-internacionalistes i federalistes per uns nous Estats Units d'Europa. Malgrat que també defensàvem el dret a l'autodeterminació dels pobles, un servidor, que no he estat mai nacionalista ni independentista català, en aquella època, degut a la nostra col·laboració amb gent militant del PSAN com ara Josep Maria Cadenas o en Joan Daunis i amb activitats de l'Assamblea de Catalunya, com ara el gran Damià Escuder, defensàvem la idea dels Països Catalans.

Aquells anys ja havíem llegit els pensadors marxistes clàssics Marx i Engels i els més contemporanis Antonio Gramsci, Toni Negri... així com els principals historiadors marxistes anglesos.

També hem viscut la davallada del socialisme irreal de l'URSS, l'estat obrer degenerat, com l'anomenava Lleó Trosky. Malgrat les nostres lectures, la realitat d'aquells anys és que vàrem viure en una Catalunya on dominava el catalanisme més conservador de Jordi Pujol i en una ciutat com Girona on hi havia una altra figura prepotent com la del batlle Nadal, un personatge amb molt clars i obscurs, on tot i ser ell i els seus germans dirigents el PSC, en el fons eren uns social-liberals «catalaneros» que feren seguidisme, com a tot Catalunya, del pujolisme. Seguidisme que ens ha portat el caos de la Catalunya actual.

Així doncs, vàrem passar d'una Catalunya ex-Nacional-catòlico-burgesa i franquista a una altra nacional-catalana-burgesa encara més capitalista, neoliberal i sobretot del Barça, alienada pels pujolistes, TV3, Catalunya Ràdio, l' Avui, ara Punt Avui... i com a part integrant de l'Estat espanyol, de la mà del PSOE, vàrem entrar a l'OTAN, la Unió Europea, i les multinacionals del neocapitalisme euroamericà imposaren modes, productes, etc. I grans retallades socials i econòmiques.

I tornant al llibre que ens inspira aquest article, coincidim amb el que diu a la contraportada, han passat 40 anys de les eleccions de 1977 i el mite de la transició s'ha ensorrat, atès que el que amagava no era res més que una gran contrarevolució que ens ha portat a l'actual societat en crisi, d'un capitalisme malalt que no acaba de morir.

Aquest llibre planteja que entre 1968 i 1988, existiren uns ciutadans que lluitaven per una democràcia real, més enllà de l'Estat i dels partits polítics i que les seves alternatives rupturistes, que recorden a vegades a les del 15M, on política i cultura s'unien radicalment en la contracultura i la democràcia. Era una nova sensibilitat que ho afectava tot: l'amor, el treball, els cossos, l'espai públic i el privat. Aquella creativitat fou reprimida i controlada i la política i la cultura es van dividir i institucionalitzar a través de la Constitució de 1978 i la «movida» dels 80. Només en l'àmbit quotidià, la ruptura amb el franquisme fou més clara.

Seguim amb l'assaig d'en Germán Labrador, que sens dubte ens ha entusiasmat, per la seva riquesa i erudició crítica en fer parlar els personatges, més autèntics, marginals i radicals de tots aquells anys. L'única semicrítica que li faríem és que els protagonistes més importants són residents a les grans ciutats, Barcelona i essencialment, Madrid. Gent com ara J.M. Panero, E. Haro Ibars...

Dels personatges que són de Barcelona destaquen els dirigents, artistes i col·laboradors de la revista Ajoblanco, que dirigia en Pepe Ribas. En general, els protagonistes citats de tota la geografia espanyola són de tendències romàntico-llibertàries entusiastes de l'alta poesia, literatura, música, drogues, etc. Els més citats són els més autèntics maleïts, gairebé tots traspassats prematurament, ja sigui per sobredosi o bé per suïcidis.

És evident que, servidor, era més seguidor i lector de la revista El Viejo Topo que d' Ajoblanco. En el llibre, hi trobem a faltar tot un seguit de personatges i grups que en aquells anys foren capdals i no els citarem per vanitat sinó per orgull d'haver estat amic d'alguns d'ells com ara, en l'àmbit local Damià Escuder i l' Enric Marquès, dos autèntics referents. No em vull oblidar tampoc dels amics artistes gironins de l'ADAG o els del Grup Praxis-75 o els del Comitè per la Pau i el Desarmament i més recentment els companys incansables que treballen a l'Agenda Llatinoamericana i l'Escola d'Adults.

No cal oblidar que en aquella època prèvia a la transició, va ser quan vàrem pintar el destruït mural de l'església de Palau-sator, que era un autèntic compendi que ja volia conjuminar teoria (lectura) i praxi (oposició ferma al franquisme). Aquells anys, volíem canviar el món a través de la política i també de l'art.

Aquells joves del 1977 fonamentalment a les grans ciutats vàrem intentar canviar les coses a través de la revolució anarco-musical i no ens en vàrem sortir, encara que la generació posterior del 84 encara ho feren pitjor. Per ells, la rebel·lia estava tan sols en la cosa estètica, en el look més desaforat, en la superimatge, però per damunt de tot hi havia la droga del «pico», no per addicció, sinó per amargor, marginació i per no tenir futur.

I el cas de la famosa «movida» madrilenya, fou assimilada com a tot Espanya pels aparells d'Estat, autonòmics i municipals... Des d'aquells anys, les institucions patrocinen i rivalitzen per promocionar una cultura postmoderna, acrítica, espectacular i sobretot, falsament avantguardista i cosmopolita.

A Girona, les darreres biennals d'art de la Diputació i des de fa molt més El Bòlit, i el Centre Cultural de la Mercè són fills d'aquesta línia postmoderna conceptual.