Vaig anar de pelegrí a Lourdes, amb els Maristes, i l'únic que en vaig treure va ser la invitació dels dos companys d'habitació de ficar-me al llit amb ells. M'hi vaig negar educadament -era col·legi de pagament- i em vaig encomanar a la Verge perquè no complissin l'amenaça, riallera però amenaça, de venir ells dos a visitar-me al meu, de llit. La Verge va complir, però jo no vaig clucar ull. El pelegrinatge català de la setmana vinent canvia Lourdes per Brussel·les, però manté l'esperit de moure's sempre per la fe i mai per la raó. El que sí varia dels meus temps és la candidesa dels pelegrins actuals, que han sigut vilment enculats sense ni demanar-los permís -com van tenir la cortesia de fer els meus condeixebles- i encara van allà a agrair-ho i a posar-s'hi bé per a la propera.
Segur que l'expresident apreciarà que els pelegrins el victoregin, però més apreciarà que li portin diners, que la vida d'exiliat cinc estrelles és cara. Puigdemont té com a exemple Joan de Borbó, que es va tirar anys exiliat a Estoril, rebent la visita de monàrquics espanyols que li deien el que volia escoltar -com a en Puigdemont- però sobretot el proveïen de diners pel manteniment del iot i del servei, i perquè se'ls gastés en whisky i fitxes del casino. A Brussel·les no hi ha port ni casino, o sigui que en principi en Puigdemont ha de sortir més barat. Una modesta quota de 10 euros per pelegrí, a canvi de poder explicar que has visitat un president a l'exili, és una ganga i a ell li faran favor. Anar a Brussel·les a esperar l'aparició d'en Puigdemont com si fos la verge, no és suficient.
A canvi, ell es pot avenir a tocar pelegrins, els que pateixin malalties més greus. « Puigdemont te touche, Dieu te guérit», dirà, a la manera dels antics reis de França. Es tracta de muntar a Brussel·les una barreja de Lourdes i Estoril. De ser considerat una divinitat i un rei. De tenir fidels i súbdits. De rebre adoració i de rebre diners. Aquí hi ha negoci, president, no torni.
