La pluja d'enquestes al llarg dels darrers dies és habitual en els principals mitjans de comunicació. Els analistes tenen molt d'interès per saber si els independentistes milloraran o no els resultats. En aquesta ocasió, per molt que es cuinin els resultats finals, és molt difícil preveure què pot passar. Mai no s'havia celebrat a casa nostra una contesa electoral amb candidats empresonats o residint i dirigint la campanya des de Brussel·les. En aquests moments, només es poden valorar tendències de vot i en aquest sentit tots els estudis demoscòpics coincideixen. Per un costat, domina ERC i per l'altre, Ciutadans. Aquestes dues formacions es juguen la pole position, però la campanya pot oferir més d'una sorpresa i fer variar els resultats finals.

Fins avui, ERC és la gran favorita. Al llarg de molts mesos ha capitanejat totes les enquestes, però l'estratègia de Puigdemont amb JxCat li pot esgarrapar una bona colla d'escons. Diuen que l' Oriol Junqueras no va voler saber res del PDeCAT, confiat que els exconvergents no tenien candidat i estaven en baixa forma a causa dels casos de corrupció que han afectat alguns dels seus líders. Amb una excel·lent representació territorial i amb la marca original de l'independentisme, els republicans se les prometien molt felices, però ara hauran de lluitar els vots de valent si volen ratificar les seves expectatives. La llista de Puigdemont pràcticament no gaudeix d'exconvergents, llevat d'un grapat d'alcaldes i al llarg dels propers dies pot millorar els resultats, atès que des de Brussel·les d'estan programant actes i manifestacions, sota la tutela de l'ANC, que afavoriran JxCat sense cap dubte.

A l'altra banda de l'escenari polític, la victòria de Ciutadans sembla indiscutible. La llista d' Arrimadas pot superar amb escreix la trentena de diputats i això té molt mèrit si es té present que Cs té poca implantació territorial i que la seva presència als ajuntaments és testimonial. Però la seva candidata té un bon discurs, ha aparcat els temes lingüístics que a Catalunya són molt sensibles i ha sabut treure profit de les contradiccions del bàndol secessionista. S'emporta el vot útil dels electors. L'ascens de Ciutadans situa el PP en una posició crítica, agonitzant per dir-ho planerament. Poden perdre la meitat dels seus onze escons actuals i ni la presència de Mariano Rajoy en alguns mítings podrà aturar la davallada de García-Albiol. No s'aprofiten de l'aplicació de l'article 155 i pateixen el desgast de l'error que representà la presència de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional el dia de la celebració del referèndum.

En aquest bàndol unionista apareix també un PSC que intenta millorar resultats. Iceta ha incorporat personatges tan distants com l'exconseller Espadaler o l'exfiscal Jiménez Villarejo, que fou eurodiputat per Podem. En un ambient radicalitzat, serà interessant veure si és possible reactivar un espai centrista on predominin els grisos i on s'esgrimeixin vies de diàleg davant l'animadversió d'uns i altres. Iceta ha promès que ja no ballarà més en públic i que es posarà el vestit de presidenciable, per la qual cosa res de donar suport al partit d' Albert Rivera.

En espais més tranquils se situen la CUP i CeC-Podem. Els primers en una banda radical on ningú els fa ombra. El seu programa electoral no té competidors, la qual cosa no passa amb la formació del tàndem Colau- Domènech, que lluitarà per vots que abans eren socialistes. De moment, les enquestes no els són gaire favorables, però esgrimeixen una equidistància que pot seduir electors que es volen allunyar dels dos blocs majoritaris.