I la vida continua

28.11.2017 | 09:52

Hem d'esmerçar molts esforços per anar recordant que hi ha vida més enllà del 155 i del 21-D. Mentre totes les ràdios, televisions i premsa s'han conjurat per arraconar de la primera línia altres temes importants que donen de menjar i curen les malalties, com són les dades de creació d'ocupació o els èxits en alguna recerca biomèdica, la vida sortosament no s'atura per a gairebé tothom. El cinema sí que s'ha fet ressò d'aquesta realitat obviada als altres mitjans, de vegades explicant les dificultats per viure després d'una catàstrofe. En aquest cas, I la vida continua és la transposició de la veritable història del cineasta iranià Abbas Kiarostami que, acompanyat pel seu fill, torna als espais on va rodar la seva darrera pel·lícula, devastats pel terratrèmol de 1990. Allà troba només runes, dol i desolació. Tot i això, un fort impuls de la poca gent que malviu en aquelles condicions segueix empenyent-los a tirar endavant i continuar vivint. Potser ens cal tenir un Kiarostami que ens tregui l'arbre per veure el bosc de la realitat, aquella que està present no només als titulars dels diaris. Vivim sense ser conscients del valor suprem d'aquesta existència però la vida no segueix per a les 45 dones mortes enguany a mans de les seves parelles o exparelles. Només nou havien denunciat el seu agressor i almenys 28 d'elles convivien amb l'assassí. La vida tràgica d'aquestes dones es va estroncar a mans d'uns homes que un dia van estimar. Un sentiment de gran desolació queda al darrere de les dades, fins i tot sentint l'angoixant desesperació que havien de patir totes elles, aferrant-se a la vida, mentre s'adonaven que corrien el perill de perdre-la assassinades. Haurien volgut continuar vivint, però el destí miserable els ho va impedir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema