Encara molts insisteixen que el que ha succeït a Catalunya ha estat un esperpent, una enganyifa, puix que el govern de la Generalitat ha mentit vilment a part de la població venent un somni irrealitzable, però no aporten cap constatació empírica que verifiqui la seva hipòtesi. No ho poden demostrar científicament de cap manera. Si els votants creuen que els han enredat, tenen plena consciència que s'embarcaren en el vaixell de la utopia, ja els castigaran; així de senzill.
La democràcia permet que els electors continuïn fent confiança o no a determinats partits i si consideren que JxSí anaven de bona fe i que tot anà de mal borràs per circumstàncies alienes, culpables de la suspensió del Govern català, els absoldran amb la convicció que si guanyen assajaran noves estratègies, que evitin que un militaritzat tren xoqui contra un tramvia de paper. La fe incrustada a l'ànima dels militants disculpa les errades i els engresca a l'aventura. La passió, segons Hegel, és el verdader motor de la història; ha estat la bandera abrandada i la flama segueix cremant.
Una Catalunya adulta, que se sentia maltractada, volia dinamitzar-se i va sortir alegrement i pacífica al carrer a cridar. Exigia reconeixement i protagonisme; la promesa de ser una república independent ha estat el gran incentiu; també a la manifestació s'hi ha sumat un jovent freturós d'èpica personal, que creuen que una Catalunya sobirana els oferirà més possibilitats culturals, laborals i econòmiques. La gran presència de nois i noies a les manifestacions indica que res s'ha acabat, que hi hauria projecció en el demà, ara, però de cara a les eleccions l'independentisme està en fase somorta, però no apagat.
Durant aquest període alguns oracles de secà esgarriacries s'han atorgat una autoritat moral i intel·lectual situant-se per damunt del bé i del mal i han advertit caritativament als sobiranistes que eren uns incauts, uns il·lusos manipulats pels perversos polítics. Per a ells tot el procés ha estat una pantomima, com si posseïssin en exclusiva la veritat absoluta. Alguns (com altres a favor de la independència) s'han comportat com mercenaris intel·lectuals i de tan alienats no s'adonen que també estan al servei d'una causa.
Abans Catalunya, a grans trets, es dividia en les eleccions municipals, les més populars, entre dos partits hegemònics. El PSC dominava els ajuntaments de les àrees metropolitanes, el cinturó industrial, com el de Girona, el de Lleida, mentre que la resta, la Catalunya profunda, la controlava CiU.
Hi havia un cert acord tàcit entre el PSC i CiU de no fer-se mal, que es traduïa en amagar-se errors i corrupcions; els dos s'amenaçaven amb bruts dossiers i aquesta tensió provocava l'equilibri. Aquest pacte sobreentès, implícit, s'esberlà quan Pasqual Maragall amb nous companys i en un govern tripartit, sense cap prova, va acusar que CiU coixejava perquè anava sobrecarregada per un 3%. Regalà el titular més esperat i valorat per la premsa espanyola, puix res complau més a uns diaris que els catalans es tirin els plats al cap. És un fet objectiu que la majoria de casos de corrupció que han afectat CiU i el PSC van esclatar després, no abans, de la formació del tripartit, tret de l'afer d'Unió Democràtica, el cas Pallerols (1994) que comportà la condemna de Lluís Gavaldà.
Els anys que CiU comandava la Generalitat en Pujol viatjava sovint a Madrid amb un cove a l'esquena i el portava mig ple de peix; sempre en volia més, però allà eren maimons i gasius i no ens entenien i quan els demanava diners es feien l'orni. La Catalunya autonomista vivia en aquest contrapès econòmic amb l'Estat espanyol. Recuperàrem el costumisme i el folklore dels nostres avantpassats; es reivindicà amb més força la llengua i la cultura, nogensmenys ara la nova embranzida és de caire polític i exigeix l'independentisme, que no figurà mai a l'agenda d'en Pujol; quan les joventuts nacionalistes clamaven independència enèrgicament els feia callar.
La fractura abans no era tan agressiva, histèrica, visible, ni popularitzada com ara. Encara que el PSC no fes servir la paraula «divisió», es queixava obsessivament que Catalunya l'havia dividit CiU (els de la «crosta», expressió del socialista Joan Ferran) i l'havia escindit donant carnets de bons i mals catalans. Es van passar anys i panys acusant CiU que penjava llufes a la gent, com si el PSC no ens hagués separat en socialistes i no socialistes i no vociferés en els mítings «Visca, visca, visca, Catalunya socialista!». El missatge que el PSC projectà per benefici electoral consistia a dibuixar una Catalunya insolidària, excloent, closa, i una Catalunya oberta, multicultural i afablement integrada a l'Estat espanyol.
El procés ha obert ferides. Això s'ha repetit molt per frenar l'avenç de l'independentisme; és cert que s'han evidenciat lesions espirituals, però tot indica que la malentesa ja regnava en aquestes relacions socials superficials i que mai havien tractat temes compromesos. S'han perdut companys, però se n'han fet de nous i això ha passat a banda i banda.
Ja ens advertiren els pares que viure no era pas fàcil.
