La imprescindible detenció d'un jove de 19 anys per tuits injuriosos al traspassat fiscal Maza, un delicte de tal gravetat que va interrompre l'agenda del ministre de l'Interior, obliga potser a alguna consideració sobre una malaltia feliçment erradicada. Es deia llibertat d'expressió. En un del seu exemples més viciosos, Groucho Marx va declarar en una entrevista amb una revista nord-americana que «l'única esperança que té aquest país és l'assassinat de Nixon». En la distància, resulta inconcebible que el periodista no disparés a l'acte contra l'humorista, encara que hi ha l'excusa que l'exterminador Zoido no es trobava operatiu en aquell 1971.

En lloc d'empresonar Groucho, l'advocat de la Casa Blanca va dictaminar en un escrit no exempt d'ironia que «una cosa és dir que 'matarem Nixon' quan ets el líder d'una organització dedicada a matar gent, i una altra completament diferent quan aquestes paraules són atribuïdes al senyor Marx, presumpte humorista». Amb aquesta incitació al llibertinatge, no pot sorprendre el declivi dels Estats Units. El ministre Zoido no trigaria ni un segon a detenir el lletrat del govern nord-americà que signés aquest sacrilegi.

Tant de bo Maza fos viu, per escoltar que la seva tasca de fiscal general reprovat va ser desastrosa a Catalunya, i que el Govern fa un mes que intenta recompondre-la. Els seus comentaris vexatoris sobre «catalans abduïts» i la seva supèrbia en declarar que «hem tingut molta paciència» complementen a la perfecció la seva querella irrisòria, en la qual no s'oblidava de ressenyar la complicitat culpable de Yoko Ono i el PIB amb l'independentisme. Si quaranta anys enrere s'hagués anunciat que la democràcia en embrió impediria els acudits sobre Carrero Blanco, amb la dificultat que comporta parlar de l'almirall sense fer un mal acudit, hauríem preferit quedar-nos en el postfranquisme que sí que autoritzava aquestes expansions avui criminals. Ja només queda calcular quants milions d'euros s'han evadit, mentre Zoido s'entreté amb el tranquil esplai de llegir tuits.