Aquests llacets

Roser Frigola

Aquests llacets, que tots portem a les solapes / aquests llaços més grans que hem penjat als balcons / i els llaçarros que hem pintat als monuments / i els llaçassos que hem projectat a les façanes / i els llaços tan extradimensionats que han confeccionat / per exhibir penjats als punts més alts i més vistents, són grocs.

I el groc és «el color mes alegre de l´espectre"! Paradoxa. / Si tots estem tan tristos, per què groc? Aquests dies que us manquen tantes coses / us volem donar l´optimisme i l´escalfor / que s´associen a aquest color.

Per això són grocs!

No ho podeu veure amb els ulls però us han dit, segur, / que ens hem cosit a la solapa el llaç.

I al cor.

Volem la independència uns, altres no tant, o no encara, / volem república, o no, però molts, molts, tants! / hem volgut votar SÍ! i ho hem fet / i ens hi heu ajudat...

Ara us ho fan pagar amb duresa; / i, des d´on sou, rebem de vosaltres coratge! / Mentre cridem que «Us volem a casa» / mentre esperem que hi torneu a ser / durem els llaços grocs que us reconfortin.

Per més que us prenguin molt no us poden treure, / -prou bé ho sabeu- la llibertat del pensament. / També el color groc «evoca intel·ligència, imaginació, optimisme» / Doncs, ves per on, és el que hem vist en les vostres accions!

He vist més d´una llàgrima saltar del ulls, us ho prometo! / per l´injust i cruel tracte que esteu rebent. / L´emoticona del plor s´ha fet viral i és per vosaltres. / És un gran petit detall, com també ho és / l´emoticona del ja també viral llacet de color groc. / Us consola? Un xic, potser. I us alleuja un xic, potser també. / Doncs és el que volem!

Tanta gent de molts colors ahir, ara prioritzen el color de l´exigència / que avui el diem clar i curt: «Llibertat presos polítics», i ben fort! / I té un intens toc de verd de l´esperança.

El planeta del vanitosos

ÀNGELA FERRER I MATÓ Girona

Com d´actual i real és el llibre El petit príncep. El pots llegir i rellegir i hi trobes veritats com temples. En les visites que el Petit príncep fa una m´ha cridat l´atenció per la seva rabiosa actualitat. És el segon planeta que explora i hi viu una sola persona: Un vanitós. Cregut com tos els que són com ell pensa que ha arribat un admirador i es posa molt content. Hi ha una frase molt bona corresponent al diàleg entre el vanitós i el petit príncep: Pels vanitosos, els altres homes són admiradors! I el pitjor és que es creuen ser els millors, tenir sempre la raó i solen menysprear la resta de persones.

Amb la lectura d´aquest capítol immediatament m´han vingut al cap personatges actuals de la nostra política, per altra part tan malmesa, que es creuen tenir la raó sempre i fins i tot menyspreen la resta, sempre miren com si ho agraïssin els que els fan la pilota. Però és una mirada d´orgull, talment com si digués: M´ho mereixo perquè sóc el millor.

Dintre el Partit del nefast govern actual d´Espanya, abunden aquestes mirades de superioritat. Jo, dialogar? Per què? Si jo sóc el que cal fer. I llavors passa el que passa: Embolics i problemes. Jo canviaria el nom del partit: Enlloc de PP en diria «El partit dels creguts». Ara hi ha una dita que segurament no la coneixen o no la volen conèixer: Quan més alt és l´orgull, més dura serà la caiguda. I aquesta caiguda, que tindrà lloc tard o d´hora, serà per a ells un impacte inesperat.

Per als vanitosos no existeix el fracàs. El petit príncep deixà sol el vanitós i així restaran tota aquesta colla de creguts que fins i tot robar, oprimir el poble i imposar la força bruta creuen normal si ho manen ells. Temps al temps. Veurem fets de l´altura d´una catedral.

Respostes a Josep López de Lerma

Francesc A. Picas la jonquera

Desitjar una Catalunya independent és un ideal correcte. Com ho és voler una Espanya amb un sol govern a Madrid, o compartit amb autonomies.

Els polítics que defensen un govern «català-català» mereixen un respecte. L´oposició política s´ha de fer, democràticament. No amb presons, ni amb garrotades, ni amb injúries.

No és correcte insultar els polítics independentistes d´una forma barroera, com fa vostè, cada vegada que escriu d´aquest tema al Diari de Girona.

De debò, senyor López de Lerma, em sap greua el seu vocabulari injuriós i brutal, impropi d´una persona culta.