Un dia vaig dir prou. Durant un trajecte per Barcelona, abans de l'estiu, un taxista que no va ni respondre bon dia quan jo el vaig avançar, em va començar a fer un discurs sobre l'opressió del capital i com de malament que es viu a Barcelona i Espanya -era originari d'un altre país- per culpa de les elits i no sé quantes coses més. Suposo que en veure'm amb vestit i corbata pensava que era un enemic de classe. En qualsevol cas, sense respondre li vaig dir a mig camí a Via Laietana que parés aprofitant un semàfor vermell. Que volia caminar una mica. Al cap d'uns dies ja vaig demanar un Cabify. Me'l van recomanar. Cotxes espaiosos, nets, conductors educats i ben vestits, aigua gratuïta i un millor preu que el taxi si el demanes a l'instant; el que es pot fer fàcilment en l'aplicació de mòbil. A més, pregunten si vols sentir alguna emissora de ràdio. El preu, establert anteriorment per mòbil i que pagues de la targeta donada prèviament, no varia, independentment del circuit que faci el conductor o del trànsit. Sap greu que per un de cada quatre taxistes passin aquestes coses. Però el sector del taxi, en comptes de demanar que no es donin més llicències als nous mitjans de transport de passatgers, el que haurien de fer és una mica d'autocrítica. Una autocrítica que haurien de liderar els bons taxistes, que són la gran majoria, per impedir que agafar un taxi comenci a convertir-se en un viatge pesadíssim. El problema del taxi és dels taxistes que tenen la música a altíssim volum, parlen per mòbil mentre condueixen o condueixen com si fossin Lewis Hamilton. Si el món del taxi a les grans ciutats no canvia, un dia deixaran de tenir clients.
