Ja arribat tot junt: la ratificació del 155 al Congrés, també amb el vot dels diputats del PSC, i l'ordre del ministre de Cultura perquè s'entreguin a l'Aragó les obres d'art de Sixena dipositades a Lleida. Una decisió rebuda a Catalunya com una injustícia i a Saragossa com una victòria.

El ministre ha donat aquesta ordre com a titular en funcions del departament de Cultura de la Generalitat. El jutge del cas, a Osca, va aprofitar la vigència del 155 per demanar al ministre allò que els consellers de Cultura es resistien a atendre. I el ministre ha estat diligent. No ha actuat amb lògica de responsable de la Generalitat sinó de polític espanyol.

Rajoy va dissenyar un 155 que li permetia modular la intensitat al seu gust. En cessar tot el Govern i substituir-lo pels ministres podia decidir, en cada moment, si intervenia a fons o deixava la màquina en automàtic. Fins ara més aviat hem vist això darrer, ja que la duresa l'ha deixada en mans de la Fiscalia, els jutges i els informes de la Guàrdia Civil. Però el cas de Sixena ens recorda que els ministres poden prendre decisions sensibles d'una manera contrària a com ho farien els consellers destituïts.

Tot polític es mou en una cruïlla de motivacions en què interactuen les seves conviccions i els seus interessos. Entre aquests darrers hi ha els electorals. Un conseller que deu el càrrec als vots dels catalans s'ho pensarà dos cops abans de fer enfadar la gent de Lleida per acontentar els aragonesos. Un ministre amb biografia i despatx a Madrid, diputat per Palència, no té cap interès especial per agradar més als catalans que als aragonesos. Encara més: faci el que faci, el seu partit té unes expectatives electorals mínimes a Catalunya, mentre que a l'Aragó aspira a recuperar el 2019 el govern regional que alterna amb els socialistes.

La vicepresidenta Santamaría, titular de la carpeta catalana, avisa que hi haurà més decisions «d'aquesta naturalesa». Qui tingui reclamacions pendents pot aprofitar la conjuntura favorable, ara que la defensa dels interessos catalans està en mans del govern de Madrid, i per tant, d'un partit que té més a guanyar fora de Catalunya que a dins.

Es demostra que la defensa dels interessos d'un territori no pot estar en mans de gent forana, ni de gent local més atenta a les dependències externes que a les internes. Com a mínim, Montilla va sortir del Senat per no beneir aquesta situació amb el seu vot.