tothom sap que el que van fer els cinc homenots de La Manada, a Pamplona, va ser una vergonya que no té nom. Hi hagués o no consentiment per part de la noia -això haurà de decidir-ho el jutge en funció de les proves-, el seu comportament al portal, en una calorosa matinada de sanfermines, és per posar-se a tremolar de ràbia i de fàstic. Sobretot perquè els cinc muchachotes estaven convençuts que feien una cosa molt divertida, de la qual a més presumien contínuament en les xarxes socials. Tan orgullosos estaven que fins van gravar el que feien amb intenció de penjar la filmació a Instagram. Són així de rucs i així d'idiotes. Ara bé, com a ciutadans d'un estat de Dret, aquests cinc homínids es mereixen un judici amb totes les garanties legals. Qualsevol acusat, hagi fet el que hagi fet -ja sigui un crim, una violació o un delicte de corrupció política-, ha de ser sotmès a un judici just. Això, que sembla una obvietat, no ho és en absolut. Al contrari, cada vegada hi ha més gent que s'oposa a les garanties que ofereix la llei i que prefereix una justícia expeditiva en la qual l'acusat sigui condemnat sense remei, hi hagi proves determinants o no hi siguin, amb fonaments jurídics per fer-ho o sense fonaments de cap tipus.

Això està passant amb una preocupant regularitat, sobretot si es tracta de casos de violència de gènere o de corrupció política. En aquests casos hi ha un corrent d'opinió, cada vegada més estès, que pretén jutjar els acusats per una espècie de procediment sumaríssim -com en els judicis sense cap garantia legal del franquisme-, de manera que no hi hagi cap possibilitat de defensa i l'acusat estigui condemnat per endavant. I d'aquesta manera, amb la benintencionada excusa de defensar les víctimes de la violència de gènere o els ciutadans exhaurits per la corrupció, s'està estenent una manera de pensar que despulla de totes les garanties legals els acusats. I per a això s'intimida els jutges, es munten manifestacions a l'entrada dels jutjats i s'emeten condemnes sumàries a les xarxes socials. A Pamplona han anat més lluny encara i l'Ajuntament ha muntat una campanya publicitària contra els cinc membres de La Manada. Curiosament, els membres de La Manada no són pamplonesos sinó sevillans, i per tant poden considerar-se «forasters» o «estranys», i ja sabem com de bé funciona ara la tàctica de cridar contra els de fora. Si els cinc integrants de La Manada fossin navarresos potser l'Ajuntament s'hauria comportat d'una altra manera. Però la xenofòbia sempre va bé en aquests temps histèrics. I tant que sí.

Si algú s'atreveix a expressar la menor reserva contra aquesta cridòria justiciera, de seguida se l'acusa de defensar els integrants de La Manada i de ser un violador en potència (o fins i tot en la pràctica). I el mateix passa si es tracta d'acusats de corrupció. Si algú es limita a recordar que tot acusat té dret a un judici amb totes les garanties legals, a l'instant se'l considera un còmplice dels corruptes, o com a mínim algú que està a sou dels partits corruptes. El cas és negar qualsevol possibilitat de defensa per als acusats, fet que suposa negar també qualsevol possibilitat d'existència d'això que anomenem l'Estat de Dret. Un concepte, per cert, que cada vegada ens costa més entendre, com si fos un complex problema matemàtic -l'últim teorema de Fermat, per exemple- que ningú aconseguís desxifrar. Només cal pensar en les coses que es diuen i es fan aquests dies amb els acusats de La Manada, i caldria pensar també en tot el que ha passat amb el «Procés». Entre àmplies capes de la població, l'Estat de Dret no sembla agradar a ningú ni despertar cap mena de simpatia.

És cert que hi ha moltes coses que funcionen malament en la Justícia. És cert que el sistema és lent i molest i gairebé sempre actua amb una irritant parsimònia. És cert que Iñaki Urdangarin és a Ginebra i que molts acusats per corrupció encara no han estat jutjats. Tot això és veritat, és clar que sí. Però no hi ha justícia possible sense un sistema que defensi en tot el possible als acusats. O sí que n'hi ha. Però es tracta de la justícia dels estats totalitaris amb els seus judicis sumaríssims: sense testimonis, sense proves, sense dret a una defensa eficient i amb la condemna establerta per endavant per qui governa el país o per les masses furioses que es manifesten al carrer. O el que és pitjor, per la diabòlica combinació del poder polític que agita i manipula a les masses que vociferen al carrer. I això, que hauria de terroritzar-nos a tots, és el que sembla agradar ara a molta gent.