Els meus ossos

02.12.2017 | 01:42

El riure és una arquitectura que dona al terror com el saló dona a la cuina o el dormitori a la cambra de bany. Vaig comprendre això un dia que estàvem prenent una copa al saló, rient-nos de l'ocurrència d'un amic, quan em va arribar l'olor de la cuina, on en el forn, es daurava una bonica cuixa de xai. L'havia comprat el dia anterior no com el que compra un tros de carn, sinó com el que adquireix un objecte. Resulta increïble la capacitat de cosificació desenvolupada per la intel·ligència humana. Mentre rèiem, vaig començar a reconstruir al xai a partir de la seva extremitat. El vaig veure naixent, posant-se dret sobre les seves potes de filferro. Vaig veure la seva mare llepant-lo per deixar-lo net de les adherències que arrossegava des de l'úter. El vaig veure després mamar amb l'obstinació dels nounats. Vaig veure com el sacrificaven abans del deslletament per poder penjar d'ell l'etiqueta de xai de llet.

A mesura que les rialles creixien, l'olor s'estenia per tota la casa. Em van venir llavors a la memòria imatges de la Prehistòria: gent menjant gent. Un xai no és gent, d'acord, o sí. En tot cas és un mamífer. Per un moment, en pensar que en uns minuts serviria la cuixa als meus convidats, em vaig ruboritzar, vaig sentir vergonya d'aquell instant a punt d'arribar. Hi havia alguna cosa pitjor: en un racó de la font de fang, al costat de la cuixa, es rostia també el cap de l'animal partit en dues meitats. L'havia reservat per a una de les convidades a la qual li agradava el cap. Vaig sentir que formava part d'una festa bàrbara. Érem un grup de salvatges que dissimulàvem la nostra brutalitat manipulant amb estil les copes de vi.

Vaig abandonar la sala i em vaig anar a preparar l'amanida. De passada, vaig obrir el forn i ruixar el cap i la carn amb una mica de vi blanc. La gent va seure a taula. Vaig servir l'amanida, però em van sol·licitar que no retardés el xai, ja que l'olor havia despertat els sucs gàstrics dels reunits. Jo mateix vaig menjar amb gana un bon tros de carn, que es desprenia de l'os amb una facilitat sorprenent. Vaig pensar en els meus, en els meus ossos i vaig sentir una estranyesa enorme davant del món. Ple d'horror, reia amb els comentaris dels meus amics. El riure i l'horror junts, com en tantes altres ocasions de la vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema