Nació i missió

02.12.2017 | 01:42

El nacionalisme és com una arma curta: pot justificar-se com a estricta autodefensa. Però les forces de la Contrareforma avancen crescudes després d'haver apallissat sediciosos i bolivarians i han portat el xèrif, Jean Claude Juncker (per a qui l'estat nacional només és l'instrument que asseguri el pagament del deute) que va dir (després del tercer whisky): «El nacionalisme és verí». Ja posats hauria funcionat molt millor el clàssic «Nen, caca!». Fins i tot s'ha recordat molt aquests dies que el nacionalisme va llançar Europa a l'abisme de dues guerres mundials, encara que aquests nacionalismes crec que van ser l'alemany, el francès, el britànic i, com a figurant, l'italià. El català, l'escocès o el cors em sembla que hi van tenir un paper de poc relleu.

Dit això i passant per alt que quan sento las arengues dels pares de la pàtria em sembla detectar no sé quin tuf de procurador pel terç familiar ( Méndez de Vigo cognom d'una mena molt apropiada per ser-ho), em pregunto si deuen ser molts els catalans que trobin a faltar aquella pax augusta dels temps en què Pujol manava a Madrid més que cap ministre i sempre s'enduia a Catalunya alguna interessant despulla. La situació tenia algun avantatge, al meu parer, encara més estimulant: Catalunya podia funcionar com un Estat no declarat, la minoria espanyola –una minoria que potser tingui més vots– s'abstenia de participar en el joc de trons de la plaça de Sant Jaume i era com una Españita inserida, proveïdora de moltes coses gens menyspreables. Cadascun podia sentir-se més d'un o de l'altre. O un còctel de simetria variable (si no se l'havia begut Juncker).

Tot va començar a anar de mal borràs amb el primer tripartit. La meva sensació és que sobreactuava. Jo no veia a Barcelona cap impaciència de la voluntat de ser, encara que sí una competència interna entre els partits per veure qui era menys botifler i mes català a prova. L'esquerra es va deixar portar per aquest lleig costum de mirar l'entrecuix de la identitat i va perdre: el nacionalisme és missional, no para fins que et converteix. Primera part. Dilluns, la segona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema